Amenábar, ets un puto fatxa

Probablement Mar Adentro, juntament amb Crash, és una de les pel•lícules més insultants que he tingut el plaer de visionar. De fet, segurament n’he vist més, però aquestes dues són les que més recordo perquè, entre d’altres coses, ambdues s’han endut gairebé tots els premis que hi ha per guanyar (Goyes, Lleons, Òscars, etc). De Crash tinc pendent escriure’n unes línees des de fa molt temps; de moment em cagaré en Mar Adentro, que s’ho mereix més.

Fa bastant temps que m’estic preguntant quina és l’essència de la pel•lícula d’Amenábar. Es tracta d’un al•legat a favor de l’eutanàsia? Una reivindicació del dret a morir amb dignitat? Una oda a la llibertat personal? a l’amor? a la mort? O potser l’únic que busca és la llagrimeta fàcil (realment, hi ha tanta tensió melodramàtica que et fotries a plorar només de veure els putos crèdits) i tots aquests valors només els utilitza com a teló de fons? No ho sé. De moment, la única conclusió que he pogut treure és que Amenábar no ha viscut mai una experiència semblant a la de la família d’en Ramon.

Si hi ha una cosa que no suporto són les pel•lícules que es conceben pretenent ser transcendentals, tractant temes normalment “tabú”, la qual cosa els ha de donar una polèmica i, conseqüentment, una publicitat important, per molt bones o molt dolentes que siguin. Però tant Mar Adentro com Crash són uns casos que em toquen els ous especialment perquè, si hi ha una cosa que encara suporto menys, és que quan es tracten aquests temes tant transcendentals es faci des d’una posició concreta i no es qüestioni durant tota la pel•lícula.

M’explico: durant tot el metratge de Crash, a cada escena el sr Haggis ens diu qui és el bo i qui és el dolent (mai fer un judici entre el bé i el mal havia estat tant fàcil), sense possibilitat d’interpretar els actes que fa cada personatge i, per tant, sense poder-los conèixer amb profunditat. Obro parèntesis. El senyor Haggis és un autèntic malparit. Tot el que toca ho converteix en merda. Fins i tot ha aconseguit emmerdar la filmografia inmaculada (a excepció de Infierno de Cobardes) d'en super Clint Eastwood. Ningú més va vomitar al final de Million Dollar Baby? Tanco parèntesis.

A Mar Adentro passa quelcom similar: des del principi, la idea de morir d’en Ramon no es qüestiona mai, es pren com a única i encertada, de la mateixa manera que tota la seva família, la que s’ha trencat el puto cul per cuidar-lo des que va tenir l’accident i que no veu clar la seva decisió, és automàticament tractada com a contraposició del que seria una actitud correcta, és a dir, els dolents de la pel•lícula. I ja només faltava que hi posés a l’església pel mig. Perquè quan surt algú de l’església dient el contrari del que diu el protagonista es reafirma definitivament la teoria d’aquest i convenç automàticament a tot el públic que a aquestes altures encara pogués estar dubtant.

Si hi ha una manera més evident de manipular el judici de l’espectador, informeu-me’n si us plau. Amenábar, ets un puto fatxa. Que el cine no esta fet per vendre la moto a ningú. Siguem una mica més honestos, per favor.

Però parlant sincerament, aquest posicionament el trobo fantàstic, ja que aconsegueix transmetre un missatge profundament esperançador per a la gent que sofreix tetraplegia o algun tipus de malaltia degenerativa irreversible. Al cap i a la fi, la seva vida és una merda i fa que tota la vida de les persones que els envolten sigui una merda també. Esta molt clar que el millor que poden fer és suïcidar-se.

A vegades sembla que el tema de l’eutanàsia és més tabú pels “progres” que pels “càrques”. Tothom que vegi Mar Adentro només farà que posar-se en boca l’eutanàsia, la llibertat de decidir sobre la vida d’un mateix, i tot un seguit de merdes que ni tant sols saben el que signifiquen però que només pel fet de parlar-ne ja demostren que són fotudament moderns. Però el que ningú farà –no fos cas que es posés en dubte la seva integritat progre- és qüestionar-se si aquests temes es tracten tal i com s’ha de fer.

Per altra banda, si del que es tracta a la pel•lícula és fer una reivindicació del dret a morir amb dignitat, jo em pregunto: realment hi ha algú que pugui morir d’una manera digna? Suposo que als geriàtrics n’està ple d’aquesta gent.

En fi, ja és cardat que un dels únics directors Espanyols amb mitjana influència internacional i amb mig peu a can Hollywood hagi de ser com l’Amenábar: el cabró de teoria i tècnica en te un ou, d’acord, però per fer merdes com Mar Adentro ja tenim en Roland Emmerich*. La seva merda fa la mateixa pudor, però com a mínim quan es tracta de matar a algú no s’hi està tota la santa pel•lícula. Però al tantu amb la gent com l’Amenábar, o com en Paul Haggis. Aquests són més perillosos que la gent com l’Emmerich: fan la mateixa porqueria cinematogràfica però te la intenten colar sense que te n'adonis.

Mr. Pink

*2012 és una PUTA MERDA. Mai més tornaré a posar esperances en una pel•lícula de catàstrofes dirigida per un gay