Iniciació d'un home: 1917

Fa un temps vaig escriure una crítica en aquesta mateixa pàgina sobre un llibre de Kurt Vonnegut anomenat Escorxador 5. Ara el cito perquè quan vaig començar a llegir Iniciació d’un home:1917 em va venir al cap. Però no perquè tinguin gaire a veure, sinó perquè tots dos parlen de guerra i ho fan d’una manera tan peculiar que he decidit posar-los l’etiqueta d’humor bèl·lic. Amb aquests dos llibres el que he comprovat és que hi ha vàries maneres d’afrontar un conflicte d’aquestes característiques. A aquests autors, per exemple, no els va envair el sentiment de por i bogeria, sinó que més aviat van gaudir d’una certa conformitat que els permetia veure-ho tot amb un somriure i exclamar: “És tan absurd que puguem morir en qualsevol moment”.

Iniciació d’un home: 1917 és, per sobre de tot, una obra bella basada en l’experiència personal de l’autor. Ens situa al 1917, I Guerra Mundial, on un americà anomenat Martin Howe decideix anar Europa a conduir ambulàncies al front. A Estats Units no hi té gaire res i creu que allà hi trobarà el què li falta. Així que arriba a França, un país ja devastat amb una població que només vol que s’acabi tot. Allà hi coneix a Tom Randolph, que l’acompanyarà durant tot el relat.

Mitjançant una narració fluida i gens densa, Dos Passos explica les sensacions que l’abordaven durant la seva experiència militar. El relat està construït a partir d’un diari que va escriure mentre va ser a Europa i d’aquesta manera ens permet sentir el que ell sentia amb unes descripcions tan precises com maques. Les olors, el soroll i tot allò que té a veure amb els sentits agafen tot el protagonisme de la narració i els personatges són un vehicle que ens va conduint d’una percepció a una altra. Borratxeres, migdiades i passejades tenen lloc enmig dels paratges que només es troben al costat de les batalles més extremes.

El llibre és curt i no hi passen grans coses (ni tan sols s’hi arriben a mostrar batalles directes). Simplement és un passeig per les fronteres del conflicte, on el so dels canons és permanent, on la tranquil·litat extrema es veu interrompuda per l’arribada dels ferits o per la caiguda d’una bomba a pocs metres de distància.

En aquest context no hi falten les reflexions sobre la guerra, però sense pretendre ser un assaig de filosofia. Tal i com passa amb l’acció, els pensaments no volen ensenyar grans lliçons. Són idees que passaven pel cap d’aquells que es van veure enmig d’un conflicte que ningú sabia com havia començat ni quan havia d’acabar, però que esperaven el final de l’absurd que per ells suposava perdre-ho tot per res.

Martin se sentó en los escalones del refugio subterráneo, alzando la mirada a través del destrozado tronco de un árbol de cuya copa flotaban algunas tiras de su corteza contra el cielo color malva del ocaso. En la quietud, oía las voces de los hombres más abajo, charlando en la oscuridad, y el sonido de alguien silbando mientras trabajaba. De cuando en cuando, semejante al torpe vuelo de un pájaro, rodaba por el aire una bomba de alto calibre y, después de que su zumbido se había desvanecido totalmente, llegaba el estruendo de la explosión. Esas enormes moles volando en todo lo alto por el anochecer, ahora por un lado, ahora por el otro, le recordaban el juego del volante. A Martin le proporcionaban cierta agradable sensación de seguridad, como si se hallara debajo de una especie de puente sobre el cual circularan furiosamente unos furgones en una y otra dirección.

- Sí… ¿has leído alguna vez Alicia en el país de las maravillas? – preguntó el empapado sujeto, sentándose de pronto en la mesa.

- Claro que sí.

- ¿No te recuerda a todo esto?

- ¿Qué?

- Todo este asunto de la guerra. Siempre pienso que voy a tropezarme con aquel conejo que ponía mantequilla a su reloj en cada esquina.

- Era mantequilla de la mejor calidad.

- Eso es lo condenado del asunto.

¡Cuántos hombres deben de estar a estas horas, a lo largo de todo el Gólgota que se extiende desde Belfort hasta el mar, procurando engañar su hastío y miseria con ese gesto majestuoso con que lanzan una carta para tomar la baza, mientras en sus oídos, como el batir de tambores, resuena la danza de la muerte de los cañonazos!

Tòmpsen