16 de febr. 2010

The Sopranos: el final



























Sé que no ho hauria ni de dir però sempre hi ha algun despistat que comença a llegir sense fixar-se en el títol de l’article i no vull xafar-li la vida a ningú d’aquesta manera: ALERTA D’SPOILER MÀXIMA. I és així perquè em disposo a parlar sobre l’última escena de l’últim dels 80 capítols de gairebé una hora de temps de què està composada la sèrie The Sopranos. A aquestes alçades, si no l’heu vist, teniu un greu problema de cultura audiovisual.


El final de la sèrie ha portat certa controvèrsia perquè hi ha qui no l’ha vist del tot adequat per acabar una obra que et porta tantes hores veure. Jo no penso així i explicaré perquè.


Primer de tot perquè The Soprano és una sèrie que es fa a mesura que la mires. En cap moment esperes que arribi el final amb ansietat perquè la gaudeixes capítol a capítol i no depèn per res de com acaba. Això s’aconsegueix amb uns guions elaborats i uns personatges tan profunds que al final sembla que els coneguis de tota la vida. Jo he de reconèixer que després de veure el penúltim capítol vaig tardar setmanes a mirar-me l’últim. I no és que no m’interessés, simplement no volia que s’acabés. Per això mateix, perquè no esperava un final espectacular i perquè la família Soprano s’havia convertit en part de la meva vida. La sèrie, a més, ja estava erigida. La sèrie està erigida a la primera temporada. Però no em malinterpreteu, perquè amb això no vull dir ni que es repeteixi ni que mirant la primera i l’última temporada n’hi hagi prou. I aquí ve el segon punt.


El més grandiós del final és que aprofita tot el coneixement, totes les sensacions i tot allò que hem après al llarg de totes les hores de visionat per crear una cosa única i que només una sèrie com aquesta pot crear. Quan a l’última escena la família està asseguda a la taula d’un bar, cada cop que entra algú els pensaments que venen al cap són: “Ara els dispararan.” o “Ara se’l carreguen segur.” o “Ara entra la policia i l’arresten.”


Aquí se sumen el saber que s’ha d’acabar la sèrie amb el fet de saber com és la vida d’en Tony Soprano. Per un moment aconsegueixen posar-nos a la seva pell i fer-nos comprovar realment què és està exposat constantment al perill, de saber que ets al punt de mira de mil persones i que no pots estar tranquil enlloc ni amb ningú. I tot agafa una dimensió encara més profunda perquè la participació de l’espectador és la que dóna el significat a unes imatges tan quotidianes com una família menjant tranquil·lament en un bar. Però no perquè deixi opció a múltiples interpretacions, cosa es fa habitualment, sinó perquè ets tu qui es fica a dins la pantalla a menjar amb ells i a esperar que algú et foti un tret. Això no ho fan la majoria de pel·lícules ni de sèries. Només una gran obra com The Sopranos aconsegueix un nivell d’aquestes característiques.


Hi ha finals que emocionen, com el de Six Feet Under, d’altres que impresionen, d’altres que et deixen indiferent, d’altres que s’allarguen fins a l’infinit perquè veuen que la sèrie té tirón, d’altres que arriben de cop, oh, Carnivale i Dirty Sexy Money, d’altres que deceben, com el de Lost, però ningú està tan convençut d’haver fet una cosa tan grandiosa al llarg de totes les temporades com per deixar el final obert i amb una participació tan important per part de l’espectador. Cagumdéu, m’emociono.


Tòmpsen

2 comentaris:

  1. És difícil no estar d'acord amb el que dius. La majestuositat de l'última escena té una intenció clara de donar la sensació que mai podrem (des dels ulls d'en T) viure una vida tranquil·la, una mort imminent pot ser un fet fortuït. Que el tall final a negre signifiqui o no la seva mort perd rellevància davant el fet que aquesta es pot donar o no en qualsevol moment.

    La última escena (com tota la sèrie) és tan perfecte... com juguen amb la càmera per posar-nos a la seva pell (com bé dius) alternant vistes d'ell i des d'ell, brf. Awesome.

    De totes maneres, és el que tenen els finals oberts, o t'agraden o els odies, no hi ha intermitjos, ergo la controvèrsia (que pot arribar a restar-li popularment importància a la resta de l'obra, quan la intenció és la contrària).

    Així que ningú es mulla interpretant el tall final? xD

    ResponElimina
  2. Efectivament, els Sopranos no podia acabar de cap altra manera que amb un final obert. Un final tancat fins i tot podria desvirtuar tot el camí que s'ha de recórrer fins arribar-hi, pretenent donar un pes a el desenllaç quan no és gens necessari.

    I aquí és a on discrepo quan parles d'aquesta "cosa única" que dius que es crea a la seqüència final. En aquest final no hi ha res més del que hem viscut a tota la sèrie. No fa falta veure el capítol final per posar-te a la pell den T; si després de 80 capítols no ho has aconseguit poca cosa has entès. El que si que accepto és que aquesta escena serveixi de resum i alhora de recordatori de com és l'existència d'en T. Però res més. No te res de grandiós. És simplement els Soprano.

    ResponElimina