Em permetré el luxe de continuar l’apartat encetat per en Mr. Pink sobre finals apocalíptics i com que aquest bloc, per sobre de tot, serveix per fer-nos palles els uns als altres mentre intentem esbrinar quin de nosaltres és més eclèctic per proclamar-lo emperador del coneixement musical absolut, parlaré de dos grups força diferents però que m’agraden moltíssim: Standstill i Decapitated.
Repeteixo el que va dir en Mr. Pink sobre l’objectivitat, o la carència absoluta que en mostraré, i afegeixo que com que a més a més considero que són dos grups, m’atreviria a dir, menyspreats en el seu context, fins i tot pot ser que digui alguna tonteria en algun moment de crispació.
Standstill és un grup de música (encara que gira al voltant de l’Enric Montefusco) que ja fa una colla d’anys que està en actiu i que ha patit una evolució bastant extrema però no il·lògica. Van començar conreant un Screamo que va tenir bastanta tirada a l’estat espanyol a partir de 1999. Els primers anys d’aquest mil·lenni els vaig veure sovint en festivals i he de reconèixer, amb certa pena, que en aquell moment no vaig saber apreciar el que feien. Per fer-se una idea dels seus inicis res millor que la primera demo que van treure anomenada The Tide (1998), que és la canya.
El 2004, amb un disc anomenat Standstill, van començar a utilitzar la llengua castellana per cantar i alhora van abandonar totalment l’Screamo per passar-se al Pop. La majoria dels seus fans no van entendre aquest canvi i malauradament van tatxar el grup de per vida. De fet actualment encara hi ha massa gent a qui no ha sortit dels pebrots escoltar el grup per raons que semblen purament venjatives.
El moment àlgid del grup va arribar el 2006, amb la publicació del disc Vivalaguerra. Aquest àlbum el van treure amb la seva pròpia discogràfica perquè a nivell de concepte s’allunyava una mica massa del que qualsevol discogràfica normal estaria disposada a publicar. Aquest és un dels millors discos que he escoltat en els últims anys. L’únic error que se li pot arribar a trobar és contenir ¿Por qué me llamas a estas horas?, un tema excessivament bo que sovint ha eclipsat la grandesa dels altres. Bé, si es fa l’esforç de treure el repeat es descobreixen una sèrie de cançons que són igualment impecables amb unes lletres que només em poden disgustar perquè no les he fet jo.
En aquest moment, si fóssim en un lloc on la cultura fos realment un bé d’interès general, haurien d’haver entrat directament a la llista de grups, per posar un nom, “no patiu, tindreu tots els concerts que voldreu”.
L’any 2010 van publicar el disc Adelante Bonaparte, dividit en tres mini-àlbums. De nou van tornar a crear una meravella tant a nivell musical com de concepte, que van rematar amb un directe acompanyat de projeccions en un espectacle anomenat Rooom. El fan per última vegada a mitjans de juny i és una de les experiències musicals més gratificants que he tingut mai, esteu avisats.
Ara em tocaria parlar del tema que he seleccionat però estic embalat i ara parlaré de com m’emprenya que un grup com aquest no estigui venent milers de discos i de què estiguin en un llindar massa insegur (a nivell de fama s’entén) on sembla que no acabin de trobar mai l’estabilitat que els pertocaria per la qualitat de la seva proposta.
La complexitat de les seves composicions fa que es necessitin més de dues escoltes per apreciar la música que fan. La seva recerca de perfecció sembla que aclapari el públic, i més en una època en què sembla que en tots els estils musicals només es busqui la simplicitat per poder arribar als borratxos, en què la mediocritat és corejada a totes les sales Catalunya i en què, per sobre de tot, s’ha de ser molt simpàtic amb tothom.
També em rebenta tenir la sensació que part del públic català en renega, i em rebenta haver vist com altres grups els han passat la mà per la cara amb propostes molt més simples, poc originals i que no paren d’eternitzar aquesta estela del Rock Català que va ser, ha set i sempre serà una autèntica porqueria que no es mereix l’apel·latiu de “Rock”, encara que ara s’anomeni “Indie Català” o “Folk català”, que l’únic que fan és copiar propostes de l’estranger i suavitzar-les per poder-les tocar a les festes majors de tot el puto país.
El tema que he triat és l’últim del Vivalaguerra, La mirada de los mil metros. Aquesta cançó comença amb una base que camina increïblement i que es repeteix fins al minut 1:34, moment en què fan un tall i on s’inicia un crescendo que arriba al seu punt àlgid al 3:54, on es fa un moment de pausa per recuperar de nou el crescendo i arribar al final en una apoteosi infinita. Acabar un disc així és grandiós i d’un bon gust que fa plorar.
La lletra, per acabar d’adobar, és una declaració de principis per part del grup que es concentra en les frases en mode de diàleg “Hola, ¿qué tal?, cuanto tiempo. Muy bien con el grupo y eso” i en la pregunta que s’ha fet tot grup “Un aplauso, ¿salimos o no?, ¿seguimos o no?". Admiro Standstill.
El següent tema de què vull parlar és Post(?)Organic de Decapitated. Aquest forma part del seu penúltim àlbum, l’Organic Hallucinosis (2006). Decapitated són un d’aquests grups que han aconseguit transcendir l’estil. Sí, està clar que fan Death Metal Tècnic, però han aconseguit trobar un so propi i no dependre de l’estil per composar, sinó agafar-ne allò que els hi ha semblat interessant per posar-ho al seu servei. Amb aquest disc van deixar clar que ja no eren un grup de Death Metal més i amb el següent, el Carnival is forever (2011), ho van evidenciar.
Com passa sovint, dins el cercle de l’estil no s’acaben d’entendre algunes de les seves extravagàncies i a fora del seu cercle no s’entén ni que facin música. Es poden considerar part dels millors músics del món i de tant en tant vénen a tocar a Mephisto per menys de 20 euros. Això m’ha recordat a la tonteria aquella del violinista al metro a qui ningú no escoltava i després resulta que tocava a qui sap on i valia un pastón. Me la pela, jo no sé tocar el violí ni el sé apreciar, però si tant us agraden les coses ben fetes escolteu i aneu a veure Decapitated.
El tema seleccionat no és dels ràpids (!) i comença amb una riff increïble que es repeteix en una estructura simple fins a arribar a un tall de bateria a tupàs que evoluciona cap a un ritme que combina tresets i corxeres normals, creant un efecte de compàs estrany (tot i que no deixa de ser 4/4), un recurs que és efectiu i no s’utilitza gaire sovint. Fins a arribar al minut 3:02, on entra un dels riffs més destructius que he escoltat mai i que el 99’99% de guitarristes del món, no és que no el sàpiguen fer, és que no saben ni com es fa. Després la cançó recupera un base que ha sortit prèviament i acaba amb un fragment que combina una guitarra i un baix que segueixen un patró a 3/4 i una bateria que en segueix un de 4/4 però que amb desplaçaments de caixa acompanya la les cordes i entre tots acaben amb el món i aniquilen els modernos que diuen que els agrada en Jimi Hendrix perquè toca molt bé la guitarra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada