Dawn's Death To Dusk, de Cut The End

Leer en castellano Dawn's Death To Dusk, de Cut The End

Ara ja fa uns dos anys que vam treure aquest disc i en fa uns quants més que el vam començar a gestar. Aquest temps m’ha servit per agafar una distància, no diré objectiva, però sí suficient com per analitzar-lo amb profunditat i veure’n els punts forts i les flaqueses. No sé si això de fer una crítica de l’obra d’un mateix és adequat perquè pot semblar que en moments m’estigui fent una auto-fel·lació, però la meva única pretensió és fer un anàlisi acurat per millorar properes creacions i fer públic un punt de vista intern per a qui li pugui interessar.

Dawn’s Death To Dusk es classifica a si mateix com a Post Death Metal. Aquesta premissa es justifica per la inclusió, a dins el disc, de dos temes tan diferents com Born from the earth i The sound of fallen leafs, un que es podria classificar dins el Post Metal i l’altre que es podria incloure en el Death Metal. En aquest punt ja ens podem plantejar una pregunta: aquesta és una raó suficient com per poder considerar que l’estil del disc és Post Death Metal? La veritat és que no tindria perquè. Que un disc inclogui molts estils diferents no acostuma a convertir-lo en un disc original, sinó més aviat en un disc desordenat on els components no han sabut filtrar bé les seves influències. Nosaltres, quan vam plantejar-nos el disc, ja ho sabíem això, per tant vam decidir concebre l’àlbum com un trajecte del Post al Death. Ho vam aconseguir? A mitges.

Born from the earth s’inicia amb uns recursos molt propers al Rock Progressiu, sobretot per influència de Pink Floyd: un arpegi que es repeteix, l’entrada d’un solo i la pujada gradual d’intensitat fins que entren tots els instruments; la progressió del principi es desenvolupa perfectament i les estrofes són adequades. La tornada pot recordar a algun fragment d’un altre grup de Post, però és prou original com perquè no se’n pugui identificar un de concret. El final fa gala d’una èpica molt encertada per una peça d’aquestes característiques.

La gran virtut d’aquesta cançó és que es desenvolupa a poc a poc i sense ensurts, tot flueix cap a un lloc concret i la intenció d’arribar a aquest final queda clara des del minut 0. De fet la direcció està tan clara que a mig tema fins i tot canviem a tresets per preparar el terreny per l’entrada de Treason, pleasure & pain.

Born s’ha convertit en el single del disc, si es pot dir que el disc tingui single. Una cançó que, per la seva llargada, no té gaires veus, cosa que la fa més accessible a totes les persones poc acostumades als crits guturals. Alhora és la més lenta i la que conté més passatges agradables d’escoltar.

Treason, pleasure & pain comença amb un riff molt rítmic que pot recordar a Gojira, tot i que en realitat la idea està treta d’un  tema de Vader i té força mèrit haver-la sabut integrar aquí. Aquesta és una bona cançó de tralla, amb una estructura que funciona: una estrofa original on es combinen dues veus (a les quals se’ls pot criticar un anglès massa català) i una tornada melòdica que prepara el que vindrà després: uns acords penjats i la introducció d’un riff Death-Metal al més pur estil At-The-Gates. Després d’aquest riff acabem amb un riff rítmic molt efectiu i potent que combina compassos 4/4 i 3/4.

Aquest tema és molt curiós perquè tot i recordar a Gojira (algú fins i tot ens ha dit que a Entombed) té un aire molt particular i no gens desencaminat per dur a terme la proposta inicial de l’àlbum de combinar Post i Death. Per exemple, la segona estrofa, rítmicament, s’assembla a Cult Of Luna, però està feta d’una manera prou diferent com perquè la semblança passi desapercebuda i s’allunyi del Post estàndard.

Tal i com ens diu sempre en Giri, “aquests primers vint minuts de disc són espectaculars” i assoleixen l’objectiu proposat des del principi: has començat escoltant una cançó que s’assemblava a Pink Floyd i sense saber ben bé com estàs escoltant una riff que és rollo At-The-Gates. Fins aquí tot disc és correcte (a nivell compositiu).

En aquest moment entra Les malheurs de la vertu. Comença a un tempo on la velocitat de les corxeres coincideix amb la dels tresets de Treason, una bona manera d’enllaçar un tema que va a un altre tempo sense que es noti un canvi brusc. El primer riff es repeteix moltes vegades amb petites modificacions a mode d’introducció; no sé si una introducció d’aquestes característiques era la més encertada després de vint minuts seguits de música. Tot seguit passem a uns penjats massa forçats per anar a parar a una estrofa que tampoc no acaba de funcionar. La inclusió aquí d’un ritme accelerat canta molt i a la tornada la cançó perd el sentit. A aquestes alçades el tros de l’inici ja no està justificat i el canvi de compàs pel proper riff no ve gens a to.

Si em fixo en la descripció que acabo de fer m’adono que totes les virtuts que havia alabat de les anteriors cançons són inexistents. De fet, en aquesta, hi passa tot el contrari: el riff del principi no porta cap a tot allò que ha de venir i tots els fragments apareixen a batzegades. No és fins que entrem a la progressió 3/4 que el tema es torna interessant, però aquesta ocupa un quart o menys del temps total. Aquí es pot arribar a comprendre la raó de ser del riff rítmic a 3/4, però ens vam oblidar de justificar-lo abans, que era quan hagués fet falta perquè un cop entréssim aquí s’entengués el perquè. De fet, aquí admetem implícitament que si l’hem posat abans és perquè sabíem que després havíem d’entrar a aquest tros i no sabíem com més fer-ho.

Al sortir de la progressió hi ha una altra estrofa, uns tupàs una mica massa gratuïts i un riff repetitiu que no està malament però que ara ja no s’aguanta.

Les malheurs de la vertu no és una mala cançó però no és apropiada per aquest àlbum. Si el disc hagués tingut vuit cançons segurament hagués quedat més ben integrada, però amb tan poques cançons esdevé l’eix i un dels principals problemes és que en el seu moment no vam ser conscients de la importància que tenia. És la cançó que uneix les dues parts (Post-Metal i Death-Metal) i la que ocupa el lloc central, i en canvi és que es fa més pesada. Havia de combinar amb gràcia tots els elements que es volguessin ensenyar en aquest àlbum, i el que realment fa és entorpir l’audició. Ens trobem amb una cançó que és un dels grans problemes del disc i és la que dura més.

The sound of fallen leafs conté totes les característiques del Death Metal: els riffs són súper tralleros i elaborats, l’estructura és ideal i la veu de l’Ivan hi queda brutal. El problema: aquest no és el disc on havia d’estar. Quan entra ja no té raó de ser i nosaltres ens n’hauríem d’haver adonat abans. A més, per culpa del so més aviat suau que es va donar a tot el disc, se li resta molta tralla. Aquesta cançó, gravada com es grava normalment el Death Metal, seria un hit. Però no havia d’anar aquí.

Expired shortest distance combina perfectament els elements del Death i del Post Metal: l’estrofa té un riff més aviat Death amb unes veus emotives; la combinació de veus a la tornada és molt efectiva amb la melodia que fan les guitarres. L’estructura es repeteix fins a la tercera tornada, que ve seguida d’un joc de guitarres que està al llindar del Death i de la melodia Post que encara ara em sorprèn. El fragment següent és un dels que m’agraden més del disc. És molt de l’estil Isis o Pelican, on les timbales cobren molta importància, i repetim el mateix durant molta estona perquè quan entrem amb la tralla tot agafi molta èpica. En aquest últim tros la línia melodia de la guitarra em sembla molt bona i estic molt satisfet amb el joc de veus que vam posar-hi a continuació. El final amb la repetició del riff molt trallero i la bateria augmentant la velocitat de la caixa em sembla una molt bona manera d’acabar.

El problema: Expired queda totalment eclipsada per les dues cançons que la precedeixen i un cop s’hi arriba el disc ha deixat d’interessar. Alhora, posada després de The sound, queda com un pedaç que no sabíem on col·locar i que finalment va acabar a final de disc. Veure-la així és restar-li molta importància perquè aquesta cançó és igual de bona que Born i potser encara té una mica més de gràcia per estar en un terreny molt inclassificable.

Vam tenir molt clar que  havia de tancar el disc pel tipus de final que té, i de fet segurament vam encertar-ho, però no vam comptar amb fer unes cançons prèvies que hi conduïssin.

A la pregunta del principi de si vam aconseguir crear aquest itinerari pels estils la resposta continua sent “a mitges”. Les dues primeres cançons funcionen molt bé, la tercera i la quarta, sense ser dolentes, no encaixen correctament, i la última arriba massa tard.

Altres qüestions del disc són, per exemple, les veus, que tenen poca força, sobretot les meves. També tenen timbres massa diferents que no acaben d’encaixar i quan sento la manera com vaig cantar m’odio perquè no és un crit sincer i evidentment no era el més encertat pel disc.

La sinceritat (Nota 1) és un element que li falta molt a aquest disc, perquè ni les guitarres sonen directes, ni la bateria sona forta, ni el baix destaca en cap moment. Aquesta carència l’atribueixo a dos problemes bàsics: el so és poc trallero però alhora sona tot massa definit. Per posar exemples: els discs de Cult Of Luna no són excessivament tralleros però tot s’amaga darrere una capa de brutícia que els fa sonar guarros i que els atorga una fredor agressiva i gran part de la gràcia és que els instruments no sonin definits. En canvi, quan els instruments es defineixen bé i es fa tot súper clavat, és necessari un so brutal perquè has de suplir la carència de sinceritat amb la tralla extrema. Nosaltres vam combinar els defectes de sonar nets i els defectes de sonar poc tralleros.

Ja per acabar, crec que ens vam deixar atrapar per la idea de fer un disc que portés d’un estil a l’altre i ens vam oblidar de saber destriar què havíem de posar i què no. En el moment ho vam veure molt clar, i ho trobo totalment normal perquè portàvem mil anys tancats al local fent això i ens vam encegar. Estic orgullós d’haver participat en la seva creació i no en renegaré mai, però tinc molt clar que és un disc amb massa errors com per ser considerat un disc bo dins de qualsevol panorama.

Sóc conscient que el meu gust a canviat des que vam composar aquests temes i que ara, per exemple, estic convençut que la música, per sobre de tot, ha de ser emotiva (suposo que és culpa d'aquests col·legues emos que m'han contagiat la necessitat de deixar-se la vida a cada crit). Ara m’adono que ens vam sotmetre a aquesta idea de qualitat (tant tècnica, com de so, com estructural) i ens vam descuidar que la música ha d'expressar alguna cosa. És una mica fotut reconèixer que un tema dels Pixies, fet amb una base de baix de tres notes i una bateria tocada amb el nabo, té moltíssima més força que el nostre disc sencer. De totes maneres espero poder aplicar aquest aprenentatge en un futur.

No acabaré sense reconèixer que aquesta és una obra concebuda amb una idea de base i creada a través d’una premissa molt artística amb una voluntat molt clara d’intentar aportar quelcom de positiu al Metal, estil que a vegades es queda estancat per falta de base teòrica i de reflexió. Dient això no vull justificar els errors que vam fer perquè ja els he enumerat i han quedat molt clars, però també m’agradaria que es tingués en compte que en el moment en què es planteja un repte així les probabilitats de fallar també augmenten moltíssim (Nota 2).

Des d’un punt de vista personal puc concloure que aquesta és una obra, per sobre de tot, d’aprenentatge, que no estava destinada a servir de gaire res més que a ajudar-nos a enfocar el nou disc.

Nota 1: quan em refereixo a "sinceritat" no vull dir que que ho féssim de manera falsa, sinó que hi ha com una carència de sentiment que fa que sembli massa fred.

Nota 2: després de pensar-hi ja no estic tan segur d'aquesta afirmació.