Segurament, la descripció més exacte d’aquest disc me la va fer l’Arnau quan em va dir «Et destrossa l’ànima», una frase que adverteix del fet que darrera de cadascuna de les cançons hi ha la voluntat de transmetre alguna cosa que faci mal . I és que en aquest disc, el verb «transmetre» agafa una importància cabdal perquè l’emissió d’estímuls és constant. És música electrònica, sí, però també és una batalla entre l’oient i els continus atacs a les seves emocions.
Qualsevol persona que hagi escoltat Fuck Buttons sabrà que les seves cançons tendeixen a no variar gaire i a estar basades en estructures que van creixent fins a arribar a un moment en què tot conflueix per crear un mur d’intensitat sonora. Sona a post-rock, però el tret diferencial de Fuck Buttons és que no depenen dels fragments de tranquil·litat previs, o de la típica estructura de pujar-baixar-pujar, sinó que funcionen gràcies a la repetició d’uns elements als quals se’ls van afegint més elements. La repetició perfecte que atorguen els loops, sumada als tempos lents i a l’absència de brakes, crea una dinàmica que absorbeix completament.
Per accentuar aquesta absorció, les bases de baix han agafat més importància —cosa que fa que les cançons caminin més— i s’han restat distorsions. També hi ha més presència de la percussió que, sumada al baix, porta el pes de la majoria de cançons. Val la pena fixar-se en Brainfreeze, que obre el disc: comença amb una bateria amb parxes mal collats posada en una habitació mal sonoritzada fent un ritme post-punk. Entrem en la dinàmica d’aquest ritme i de sobte apareix una base digital que va a la meitat de tempo, i que senzillament et destrossa.
A mesura que les cançons avancen, apareixen elements nous que van encaixant amb l’inicial, que passa a sonar només de fons, sense desaparèixer. Així es van construint unes textures que van eixamplant el so. Hi ha cert horror vacui, però sempre es manté en un punt que permet gaudir unes melodies envoltades per la foscor gràcies l’ús de teclats. En aquest moment és quan l’oient, que ja s’ha deixat portar per la dinàmica de la cançó, és més vulnerable.
Els moments d’intensitat arriben a poc a poc, gràcies a la utilització de samplers i de sons semblants a guitarres amb delays o distorsions esparracades, que acosten les composicions a tota classe de música d’estil Post, Noise i fins i tot Black. Quan s’escolten només es pot pensar en si això encara pot anar més enllà i l’oient està en una tensió constant provocada per la barreja de tot el que ha sentit durant l’estona prèvia. L’exemple més clar d’això és Hidden Xs, un tema que, pel ritme que té i la sensació que transmet, em recorda fins i tot a Envy.
És un disc que pot semblar maco en ocasions, però que té una negativitat continguda que no es fa òbvia fins que no t’has deixat emportar. Alhora té un punt de masoquista perquè comporta aquella voluntat de voler anar apujant el volum per saber fins a on poden aguantar les teves orelles. Les cançons de Fuck Buttons són com les llavors que de petit plantes al jardí i que, amb el pas dels anys, es converteixen en arbres gegants que t’acaben ensorrant la casa.
Qualsevol persona que hagi escoltat Fuck Buttons sabrà que les seves cançons tendeixen a no variar gaire i a estar basades en estructures que van creixent fins a arribar a un moment en què tot conflueix per crear un mur d’intensitat sonora. Sona a post-rock, però el tret diferencial de Fuck Buttons és que no depenen dels fragments de tranquil·litat previs, o de la típica estructura de pujar-baixar-pujar, sinó que funcionen gràcies a la repetició d’uns elements als quals se’ls van afegint més elements. La repetició perfecte que atorguen els loops, sumada als tempos lents i a l’absència de brakes, crea una dinàmica que absorbeix completament.
Per accentuar aquesta absorció, les bases de baix han agafat més importància —cosa que fa que les cançons caminin més— i s’han restat distorsions. També hi ha més presència de la percussió que, sumada al baix, porta el pes de la majoria de cançons. Val la pena fixar-se en Brainfreeze, que obre el disc: comença amb una bateria amb parxes mal collats posada en una habitació mal sonoritzada fent un ritme post-punk. Entrem en la dinàmica d’aquest ritme i de sobte apareix una base digital que va a la meitat de tempo, i que senzillament et destrossa.
A mesura que les cançons avancen, apareixen elements nous que van encaixant amb l’inicial, que passa a sonar només de fons, sense desaparèixer. Així es van construint unes textures que van eixamplant el so. Hi ha cert horror vacui, però sempre es manté en un punt que permet gaudir unes melodies envoltades per la foscor gràcies l’ús de teclats. En aquest moment és quan l’oient, que ja s’ha deixat portar per la dinàmica de la cançó, és més vulnerable.
Els moments d’intensitat arriben a poc a poc, gràcies a la utilització de samplers i de sons semblants a guitarres amb delays o distorsions esparracades, que acosten les composicions a tota classe de música d’estil Post, Noise i fins i tot Black. Quan s’escolten només es pot pensar en si això encara pot anar més enllà i l’oient està en una tensió constant provocada per la barreja de tot el que ha sentit durant l’estona prèvia. L’exemple més clar d’això és Hidden Xs, un tema que, pel ritme que té i la sensació que transmet, em recorda fins i tot a Envy.
És un disc que pot semblar maco en ocasions, però que té una negativitat continguda que no es fa òbvia fins que no t’has deixat emportar. Alhora té un punt de masoquista perquè comporta aquella voluntat de voler anar apujant el volum per saber fins a on poden aguantar les teves orelles. Les cançons de Fuck Buttons són com les llavors que de petit plantes al jardí i que, amb el pas dels anys, es converteixen en arbres gegants que t’acaben ensorrant la casa.
Aquesta cançó no és del disc, però la poso perquè és la puta polla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada