Oh boy; a la deriva

La pel·lícula comença amb el jove protagonista anant a fer un test psicològic per recuperar el carnet de conduir. El despatx on s’ha de dirigir és dins d’un edifici vast i buit, on el ressò de les seves passes és l’únic que se sent. Allà hi troba un psicòleg que passa de voler descobrir si el jove és alcohòlic a fer-li preguntes com «Tens una bona relació amb els teus pares?», «Ets gay?», «Beus perquè ets així d'escarransit?». Amb aquest homenatge al Procés de Kafka s’inicia la pel·lícula del director alemany Jan Ole Gerster (1978). 

L’actor Tom Schilling encarna Niko, un noi a punt de fer trenta anys que ha deixat la universitat, i que s’ha quedat sense nòvia i sense calers en un Berlin paralitzat on sembla impossible poder-hi fer res, allunyat dels clubs, dels mercats de segona mà al carrer i de qualsevol indici cool.

Amb la seva carència de passió, Niko es deixa conduir pel seu context, que en la majoria d’ocasions juga en la seva contra i no li deixa satisfer ni les seves necessitats més minses —com beure’s un cafè. En canvi, s’ha de deixar portar per tota classe d’escenaris —el rodatge d’una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial, una obra de teatre alternatiu, un camp de golf— on es troba amb personatges que el confronten amb allò que representa que ha de fer. 

El recorregut de Niko el porta a retrobar-se amb el seu pare, amb una ex-companya d’escola, o amb el seu amic actor, tots personatges patètics que aguanten perquè estan (o semblen estar) convençuts de la raó de ser de les seves vides. Niko contrasta amb ells per la seva absència de personalitat i per la falta d’evolució, però ni això el preocupa. Aquesta passivitat del protagonista és el que fa més interessant la pel·lícula perquè s’allunya dels comentaris àcids, o de les crítiques, i fa ús d'un humor que retrata una ridiculesa que diu «Si és així, a la merda».

El caràcter post-adolescent i el retrat generacional poden arribar a fer pensar que és una pel·lícula immadura, fins i tot ploramiques, però crec que aconsegueix ensenyar molt bé el sentiment d’una existència en què sembla que ja no queda res a fer. La crítica no s’ha posat d’acord a l’hora de valorar el film, però diria que tot va molt lligat a l’empatia que pugui generar el protagonista: si penses que és un malcriat i ja està, segurament no t’agradarà; si trobes que el sentiment de pèrdua és indici d’una incapacitat profunda, possiblement t’agradi. 

Això sí, no hi busquis aprenentatge ni una narració que et porti a algun lloc perquè no hi és. Per cert, és en blanc i negre i s’ha de reconèixer que li queda bé, però estic bastant convençut que l’elecció respon més a qüestions econòmiques que no pas estètiques. He llegit algunes crítiques que comenten les seves influències de la Nouvelle Vague, però jo ja no sé si diria tant. Sí que té, en canvi, una retirada a les primeres d’en Jarmusch o d’en Woody Allen (sobretot per la banda sonora).