30 de set. 2009

Si en Cohen parla, que calli el món



Al fer la crítica del concert de Leonard Cohen podria parlar de les coses típiques que es parlen en les crítiques, com que era el seu 75è aniversari, o del repertori, que va ser excel·lent, del so increïble, o de les tres hores i mitja de música que va regalar. Però és que tots aquests aspectes, que si van bé ja suposen que un concert sigui excel·lent, van quedar a un segon pla gràcies a la capacitat de Cohen de connectar amb el públic i de crear un ambient màgic.

A dos quarts de deu en punt ell i la seva banda van sortir a l’escenari i, abans no tingués temps de dir res, les 14.000 persones que omplien el St. Jordi estaven dretes aplaudint. Evidentment van haver de començar a tocar sense que la gent hagués parat, si no podríem haver estat allà tota la nit. Amb les primeres notes de Dance me to the end of love se’m va eriçar la pell i quan va començar a cantar gairebé ploro. Un a un s’anaven succeint els temes més importants de la seva discografia i la tremolor al cos no marxava.

El més impressionant de tot és que això no ho provocaven només les cançons, encara que hi ajudessin, sinó la presència de Cohen a l’escenari: reverències al públic, als músics que l’acompanyaven, que eren uns mestres i ho demostraven tant en els temes com en els solos, i una barreja d’humilitat i elegància que feien tremolar; moments graciosos, com quan la gent el va aplaudir per fer unes notes molt simples de piano i va dir “You’re very kind”, i fins i tot es va permetre la llibertat de marxar saltant de l’escenari unes quantes vegades.

Ningú volia anar-se’n, però tothom té un límit i no se li podia demanar més. Per acabar va triar fer-ho de la manera més digne possible: amb un comiat indefinit, on per descomptat no va prometre tornar. Les seves paraules van ser alguna cosa així:

“Well, I don’t know where we’re gonna see the next time, but thanks for all these years of supporting and for keeping my songs alive. I hope you had a life as sweet as a honey apple.”

D’aquesta manera vam sortir del Palau, no sense abans haver aplaudit fins a la sacietat, deixant als que venien samarretes encara plorant, i quan caminàvem pels Jardins de Montjuïc, en silenci, vaig pensar que tots aquells que érem allà acabàvem d’assistir a una nit que passarà a la història pels amants de la música de Catalunya.



Thompson

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada