Veient que s’acabaven els dies d’agost vaig fer una ullada a la biblioteca per revisar els llibres que tenia pendents. El títol de la novel·la ‘La solitud dels nombres primers’ ja em va cridar l’atenció el primer dia que el vaig veure perquè, tot i refugiar-me en el “jo sóc de lletres”, la veritat és que amago una lleugera passió per les matemàtiques i la possible metàfora que amagava em va despertava gran interès.
L’obra és molt ràpida de llegir. L’estructura dels capítols et permet devorar el llibre amb gran facilitat i la naturalitat i senzillesa del text aconsegueix mantenir-te atent i enganxat al llibre.
‘La solitud dels nombres primers’ és un text trist i melancòlic. Els dos protagonistes arrosseguen el pes d’un passat que els ha convertit en personatges solitaris i asocials i, tot i ser conscients d’aquesta diferència, no sembla que tinguin cap interès en canviar. L’Alice i en Mattia només comparteixen el fet d’estar sols i és per això que la companyia mútua els recomforta, però és exactament per això que no poden estar junts.
El llibre barreja amb agilitat aquesta melancolia tràgica amb fragments poètics i amb escenes grotesques i desagradables. És precisament en aquests passatges àcids (personalment molt sorprenents en aquest tipus de novel·les) on creix la curiositat per descobrir com poden suportar els personatges viure rodejats d’un avenc que els separa de la resta de la humanitat.
Per altra banda, al llarg del text l’autor omple de detalls molt encertats les reflexions i divagacions dels personatges, descrivint els seus pensaments amb una intimitat xocant, que et fa somriure i estremir al mateix temps.
L’Alice i en Mattia són nombres primers bessons, unes xifres singulars fins i tot entre el grup dels nombres primers, unes xifres que estan de costat, però sempre separades per un nombre parell.
Sir Panther
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada