La por, de Gabriel Chevallier

Fa un parell o tres de mesos que porto aquest llibre amb mi per tot arreu. Va ser un gran encert com a regal de Sant Jordi i ha estat tot un plaer llegir-lo.

El llibre, escrit en primera persona, descriu les pròpies experiències que va viure des de finals de 1914, quan va ser cridat a formar part de les files de l’exèrcit francès per defensar França de l’atac dels alemanys en la Primera Guerra Mundial. El relat és dur i reflexiu, tant aviat es descriu arrossegant-se per les trinxeres enmig de companys esbudellats com deixa anar brillants reflexions que no pertoquen a un soldat ras.

“La meva impressió més forta d’aquest període la dec a aquell cadàver que no vaig veure, sinó sentir i olorar. Una nit que aprofundíem en una trinxera, sense ni tan sols distingir on donàvem els cops, un pic va penetrar a la terra amb un soroll sord, com si hagués foradat alguna cosa. Acabava d’enfonsar-se en un ventre, humit i podrit, que ens va llançar a la cara els seus miasmes i una bafarada de gasos bruscament alliberats”.

“¿Déu? Apa, apa, el cel és buit, buit com un cadàver. Al cel, no hi ha res més que els obusos i tots els artefactes mortals dels homes. La guerra ha matat també Déu!”

Per ell, el principal problema de la guerra fou (i continua essent) que els que la declaren i organitzen no són els qui la pateixen i que els que la pateixen no han estat consultats.

“Un home té dret de ser estúpid per compte propi, però no per compte dels altres.”

Chevallier descriu les seves vivències dels gairebé quatre anys que va durar la Primera Guerra Mundial. El lamentable procés de formació, els trasllats, les guàrdies, els atacs, les penes, les ferides... i sobretot La Por, d’aquí el títol del llibre. Per sobre de totes les experiències descriu la por constant a morir per un tret, per una baioneta, per un obús, de fred, de gana, esclafat, patint... És una sensació que retorna constantment, que viu i que veu als ulls dels qui el rodegen i és un sentiment que no poden exterioritzar, perquè de cara a França, quan tenen algun permís de descans, senten l’obligació de dissimular i fingir que allà tot va bé i que se senten orgullosos de perdre la vida inútilment.

A més de transmetre aquest pànic constant a morir, al llarg del llibre hi apareixen petits fragments de felicitat i alegria lligats sempre a la sort que implica haver estat ferit. Els ferits són retirats del front i portats a llocs tranquils i segurs, amb llits còmodes, menjar i mantes de sobres. L’estrès que pateixen els soldats al front, que es veuen obligats a maniobres absurdes i suïcides per culpa dels seus superiors, els porta a deixar-se ferir sacrificant parts del cos (traient la mà de les trinxeres perquè els la disparin els alemanys, disparant-se a si mateixos o entre ells...) i així poder ser rellevats de primera línia d’atac.

És també colpidor descobrir que la publicitat generadora d’odi cap als alemanys qualla entre la població civil de la manera més borda, però en canvi no té efecte sobre els que s’han vist convertits en soldats. Aquests saben que els que tenen a les trinxeres de davant tenen les mateixes poques ganes de morir que ells, que només aspiren a marxar d’allà i és per això que al llibre es descriuen petites escenes d’armistici entre soldats rasos dels dos bàndols. En ells l’odi no creix cap a l’enemic, sinó cap a la pròpia jerarquia. Els alts càrrec, mentre s’estan als seus despatxos o búnquers allunyats de qualsevol possibilitat de sortir-ne ferits, els condemnen a mort en accions que requereixen algun sacrifici.

“Els homes de primera línia combaten sense testimonis, sense àrbitres per prendre nota dels cops, enmig d’una gran confusió. Són els únics que poden realment saber la vàlua de cadascú, cosa que converteix tantes proclames en ridícules i tantes distincions en vergonyoses. Coneixen bé les reputacions usurpades que tenen, tanmateix, tanta credibilitat a la reraguarda. Aquesta igualtat en els honors i aquesta desigualtat en els perills desacrediten les medalles. Pel que fa als galons, s’han convertit ràpidament en atributs ridículs, que ens hem arrencat fa temps de les mànigues.”

Brillant obra que, tot i descriure la realitat d’un esdeveniment que sembla escapar-se de la raó humana, va haver de viure una Segona Guerra Mundial tot just 10 anys després de la seva publicació i que ha de veure com actualment el món (el dels humans) no ha après res del seu passat.

“Mira, et faré el balanç de la guerra: cinquanta grans homes als manuals d’història, milions de morts de qui ningú no es recordarà i mil milionaris que dictaran la seva llei”.

Sir Panther