8 d’ag. 2009

La carretera, de Cormac McCarthy


Quan tot just havia llegit unes quantes pàgines de La carretera no volia continuar perquè no suportava la manera com estava escrit: frase, punt, frase, punt i cada set o vuit paràgrafs una conjunció per ajuntar dues frases i tornar a començar. Per sort no tenia res més a mà i el vaig continuar, igual que al dia següent, i l’altre, i com que és un llibre ràpid de llegir el vaig acabar sense adonar-me’n, i em va deixar una molt bona impressió.

Un home i el seu fill petit recorren un món devastat. Caminen per les carreteres rodejades de cendres per trobar altres supervivents amb qui poder viure, tot i que són conscients que la majoria de persones que hi ha vives a la Terra no dubtaran a violar-los i menjar-se’ls. El relat comença en un punt qualsevol del seu camí, gairebé aleatori, i va explicant el seu trajecte mentre s’hi intercalen alguns pensaments de l’home en forma de flash-backs on es donen algunes pistes del seu passat.

La relació dels dos protagonistes és totalment simbiòtica: el nen necessita el pare per sobreviure i l’home necessita el fill per tenir un objectiu a la vida i alhora per recordar-li tot allò bo que en una època passada hi havia hagut a la terra i que ara està totalment extingit.

En principi pot semblar poc original perquè estem molt acostumats a aquest tipus d’històries catastròfiques de supervivència en els més diversos contextos, però l’autor ho porta una mica més enllà: primerament perquè crea uns personatges reals en una situació extrema. Segona per la capacitat d’explicar situacions extremadament violentes i dures sense necessitat de ser explícit, deixant molt espai a la part més maquiavèlica de la nostra imaginació.

I per últim el més important de tot: el relat fred, on els diàlegs són tan esqüets que no necessiten ni un guió per a ser introduïts, i les descripcions tan grises com els paisatges que fotografien. I a mesura que vas llegint et vas endinsant més i més en la història i entens que en una situació com la que s’explica ningú no s’entretindria a parlar de manera poètica o de coses banals. I quan t’adones d’això tot agafa una nova dimensió, la lògica de l’escriptura utilitzada serveix per introduir-nos al seu món i transmetre’ns les sensacions, no només a través de les descripcions, sinó amb el mateix llenguatge utilitzat. Per això La carretera és un llibre emotiu, gairebé sensorial, on el més important són els sentiments. No s’hi expliquen les causes ni els detalls d’aquest món perquè els temes del llibre són la soledat, la desesperació, la falsa esperança i la insistència de les persones en sobreviure encara que sapiguem que no val la pena.

Per cert, gràcies per deixar-me’l Miquel.


Thompson

4 comentaris:

  1. Quan te n'adonaràs de que les teves crítiques de merda no interessen a ningú, so capoll? xDDD

    Au, diga-li a en Miquel que es passi a comentar alguna cosa, que això sembla el Sàhara.

    Mr. Pink

    ResponElimina
  2. Anònim2.10.09

    Mr. Pink, no m'agrada el poc respecte que et meréixen les crítiques d'en Thompson. En aquest cas encara menys, perquè és una de les més afinades que li he llegit. Em costa afegir-hi alguna cosa que no sigui subratllar l'equilibri entre forma i fons o la capacitat de dexar en l'ànim del lector, la sensació d'haver viscut en aquest món gris i devastat.

    A veure com surt la peli...Per cert jo també espero el comentari d'en Miquel....

    Trader watch

    2.10.09

    ResponElimina
  3. Anònim2.10.09

    Encara m'agrada menys que un cop enviat no pugui corregir res. A més el que m'agradi a mi quina importància té ? Sorry Mr. Pink.

    Trader watch

    ResponElimina
  4. És ben bé que la confiança fa fàstic a vegades!

    En realitat tampoc tinc res a dir respecte la crítica que, com sempre, esta més que correcte (quin nivellàs que hi ha en aquest bloc eh! hahaha).

    Només tenia ganes de tocar una mica la moral i de incentivar a la gent a fer comentaris dels articles, que últimament semblava que només comentava jo!

    Ah si, i a veure què tal la pel·lícula. He de dir que vaig veure un trailer al cinema que no em va transmetre gaires bones vibracions però... toquem fusta.

    En fi, gràcies per deixar-nos un parell de comentaris!

    Mr. Pink

    ResponElimina