Faith No More 2.0

Puntuals i amb l’escenari principal del Sudoeste Festival de Zambujeira do Mar convertit en un teatre glamurós apareixen Faith No More onze anys després de la seva separació. Curiosament és a Portugal on van oferir el seu últim show i és allà on tenim el plaer de veure’ls reunits. La formació és la mateixa de la seva última etapa on ja no hi era el peculiar guitarra Jim Martin amb les seves pintes.

El concert promet qualitat perquè el festival ens està sorprenent per la seva organització, varietat i bon so. L’espai és enorme, escenari principal, escenari ska-reggae, la carpa més pop i una zona techno. Menjar i veure per tothom sense tiquets ni massa cues, lavabos de sobres i moltes carpes on passar l’estona entre grup i grup i aconseguir tornar a casa equipat amb tot el merchandaising possible.

Comencen amb un tema especial per a la gira que presenten: ‘Reunited’. La veritat és que foten gràcia, van ben arreglats i cadascun amb el seu conjunt de pantalons i jaqueta d’un color pastel diferent i un grapat d’anys a sobre. Però si algú ha vist algun dels seus primers videoclips, l’estètica i l’humor que es gasten estan més que justificats.

El repertori és excelent, hi ha temes de tots els àlbums i els toquen amb elegància i solemnitat quan toca i amb un toc d’esquizofrènia quan ho demana la lletra. Sonen temes brutals com ‘Cuckoo for caca’, ‘Ashes to ashes’, ‘The gentle art of making enemies’ i ‘Be agressive’ i defensen clàssics més lents com ‘Easy’, ‘Evidence’ (una versió en portuguès molt ben acollida), ‘Midlife crisis’ (OMG!) i s’acomiaden amb el seu himne gospel ‘Just a man’.

La gent està contenta amb aquest tros de concert i saben de sobres que tornaran a sortir. Fins ara l’única cosa que no ha acabat de deixar gaudir del show és la quantitat de pols que t’empasses en els temes on la gent s’esvera, a terra només hi ha sorra i es nota que fa dies que no hi plou.

Reapareixen amb una versió dels ‘Carros de foc’ fusionada amb ‘Stripsearch’. No deixa de sorprendre que comencin el bis amb un dels temes més lents que tenen i no deixa de sorprendre que el puguin defensar en directe. Llavors com qui no vol la cosa deixen anar el boig ‘Ugly in the morning’ i tornen a desaparèixer. Deixen el llistó molt amunt i el públic ha quedat satisfet, però encara prova sort per si decidissin tornar a sortir...

Mare meva, el Sr. Patton apareix amb una melòdica! Comença a tocar tot sol amb més gràcia que encert el ‘Midnight cowboy’ i s’hi van sumant la resta de membres del grup. El tema va donant un un aire d’himne melancòlic molt escaient i prepara el públic per a l’última cançó, ‘We care a lot’, el seu primer funk-hit del 1985.

Al llarg de tot el concert en Mike Patton ha conduit el show i ha marcat els finals de tema com un director d'orquestra. Ha anat jugant amb la veu, amb megàfons, acoplant micros i amb tota una taula de modulació que tenia allà davant. També ha pogut fer teatre escenificant tots els temes i passejant-se com un gentleman amb bastó i tot, acaparant gairebé tota la interacció amb el públic. Tret del teclista Roddy Bottum que també és tot un personatge, els altres membres han quedat en un segon terme, s'han lluit en els seus trossos i s'han apartat quan ja no era el seu moment.

El show ha quedat força rodó. Marxem contents, mastegant sorra i amb una mica de fred. M'agradaria pensar que seguirant junts, que els podré tornar a veure en un concert més petit i fins i tot que treuran material nou (no un altre recull de grans èxits), però en tinc els meus dubtes...

Sir Panther