Anima mundi, de Susanna Tamaro

a) Sovint sóc incapaç de contenir-me quan veig algun llibre o disc a preus regalats... Així que, quan trobo alguna parada que n’oferta a 1 o 2 euros jo m’hi paro i hi faig una ullada. Val a dir que tinc un mínim de filtre; no sóc un comprador compulsiu, però no vull perdre’m gangues. Així que, quan passo per la llibreria del costat de l’Ajuntament de Girona, acostumo a parar-me a mirar les ofertes de saldos i fa alguns mesos em vaig emportar l’Anima mundi de Susanna Tamaro, empès per la brillant frase de la portada: “De l’autora de Vés on et porti el cor”. No havia llegit la novel·la que destacaven, però com que me’n sonava el títol, vaig pensar que podia ser una aposta segura.

Resultat: Així va ser com vaig aconseguir Anima mundi.

b) En general m’emprenya deixar a mitges llibres, pelis, jocs, concerts... i això fa que moltes vegades, tot i ser conscient que no m’estan aportant res de l’altre món, hi acabi invertint força temps. Sempre tinc l’esperança que tard o d’hora haurà valgut la pena, que al final pot haver-hi algun detall amagat. I amb tot, si un cop acabat segueix sent dolent, crec que n’acabo aprofitant alguna sensació o idea per evitar de cara al futur.

Resultat: Això va fer que em llegís el llibre fins al final.

Anima mundi, un llibre dividit en tres parts que coincideixen amb infància, joventut i maduresa. Una infantesa horrible que justifica la seva actitud asocial, amb un pare que no es comunica però té atemorida la família i una mare que diposita totes les esperances en el protagonista i li exigeix èxit. Una joventut que viu fugint, experimentant, amb mil esperances i infinits fracassos. Una maduresa marcada per un retorn a les arrels, on reflexiona sobre la seva vida i n’extreu les brillants conclusions.

Aquest esquema no és pas nou i de fet, m’està començant a fer mandra veure’l repetit en diferents obres i formats. Tot i que, si des de diferents punts la gent coincideix a veure la vida en 3 actes, val la pena començar reflexionar si estic aprofitant prou el meu segon... però no ho faré pas ara.

Anima mundi m’ha parlat durant hores sobre la recerca de la inspiració, la por al fracàs i les derrotes vitals conduïdes totes a un final filosòfic massa llarg. No sé si la crisi dels 40 que li començava a Susanna Tamaro és la que va marcar la novel·la, però espero que la meva no impliqui ni tanta desgràcia ni tantes pàgines. Tinc la sensació que arrancant dues de cada tres pàgines, l’obra hagués tingut més ritme i no aquesta dispersió que, francament, li resta interès. Algunes fases del llibre són feixugues i avorrides i algunes decisions del protagonista tenen menys justificació que les dels personatges de Lost.

Ara per ara, no crec que arribi a recomanar aquest llibre a ningú, però no sé si llegint-lo en alguna crisi vital canviaria d’opinió. Per recordar-me que encara li puc donar una segona oportunitat, em deixo anotats els dos fragments que trobo rellevants de l’obra.

El primer no va arribar fins a la pàgina 205: “Des del naixement ens ensenyen que la vida està feta per a construir i, en canvi, no és cert. No és cert perquè tot el que es construeix, més tard o més d’hora s’esfondra, cap material no és tan fort com perquè sigui etern. La vida no està feta per a construir, sinó per a sembrar.”

I el segon diu “Quant de temps necessita un ésser humà per fer-se gran? Quant de temps, de menjar, de cures i de penalitats? I quant de temps necessita per a tornar-se un cadàver? No és una desproporció terrible? Un parell de dècades i un segon?”

Reflexionem-hi senyors, reflexionem-hi.