Raymond Carver, escriptor universal

Jo sóc dels que diuen que la historia de la literatura és molt extensa i la vida massa curta com per dedicar-la a llegir coses que no valguin la pena, per això faré una recomanació ràpida per a qui vulgui començar a llegir quelcom nou: Raymond Carver i els seus llibres de relats curts, que no són gaires en els fons: Catedral, ¿De qué hablamos cuando hablamos de amor?, ¿Quieres hacer el favor de callarte, por favor? i algun altre.

Primerament, al tractar-se de reculls de relats no necessiten una atenció exclusiva durant gaire temps seguit, o sigui, ,que es poden combinar amb la lectura d’altres llibres, encara que un cop es comencen a llegir no crec que es pugui pensar en una altra cosa que no sigui el següent relat.

Les narracions, en un principi, no expliquen grans coses, els protagonistes són persones normals a qui els passen coses normals, no hi ha finals èpics ni trames enrevessades per enganyar al lector poc experimentat. Només són situacions que en la majoria de casos ni tan sols tenen un final explícit, però la manera com aconsegueix fer-nos entrar dins l’atmosfera dels personatges és impressionant. Per això el més destacable de Carver és la seva capacitat per transmetre sensacions.

Normalment els escrits tenen un rerefons amorós, però es d’un punt de vista decadent, de gent que se separa, de persones soles, parelles que s’esfondren, humans que no trobaran mai el seu lloc dins el món. Però no el confonguem amb el tipus d’escriptor alcohòlic per voluntat pròpia que només es dedica a retratar la misèria de la humanitat. Carver va molt més enllà i aconsegueix transportar-nos a unes esferes on ens podem trobar tots si les coses, en un moment donat, no van com havíem planejat que havien d’anar. I aquesta és la gràcia d’aquest autor, que ens explica unes històries on hi ha uns personatges amb qui potser no ens sentim identificats en el present, però amb qui podríem tenir molts aspectes comuns en un futur no gaire llunyà, sense haver de fer un gran esforç d’imaginació.

A mi m’apassiona la manera que té de crear personatges tan reals, éssers que podrien ser amics meus sens dubte, de descriure amb poques paraules la vida sencera d’una persona i de fer que la senti tan meva com qualsevol altra amb qui hagi estat interactuant durant anys.

Abans he dit que sembla que les narracions no expliquin grans coses, i aquesta afirmació és correcte si tenim en compte només l’acció, que és pràcticament nul•la, i el llenguatge que utilitza, planer, simple i només dient el just i necessari. Ara bé, quan els protagonistes es fan un lloc dins la meva ment m’adono que en el fons el què m’està explicant és universal, situacions que poden haver passat a milions de persones al llarg de la història. És en aquest moment quan veig clar que m’està narrant les cròniques més grans de la humanitat, sense necessitat de què hi hagi una conspiració perseguint als protagonistes.

En resum, uns llibres on aparentment no passa res, on sembla que el temps no passi, on els personatges estan totalment atrapats en ambients d’autodestrucció, però que són tan reals que fàcilment els podem identificar amb nosaltres o alguna altra persona sense haver de buscar gaire lluny.