En el camino, on Kerouac es converteix en pont

L’altre dia estava immers en una conversa amb uns bons amics quan en un moment donat el nom de Kerouac va sortir de la meva boca i un dels meus acompanyants, degut al seu caràcter emocional i a unes copes de vi, va exclamar “En el camino és una merda!”. En aquell instant no li vaig donar cap importància i la xerrada es va traslladar cap a altres terrenys. Avui, però, aquesta exclamació ha aparegut al meu cap i porto tot el dia pensant-hi. Faig aquest article en defensa de Kerouac, però també per explicar per què En el camino és el llibre que he regalat més vegades i ,per variar, començaré enumerant els aspectes més criticats sobre els seus llibres.

El primer factor és la seva escriptura poc acurada des d’un punt de vista tècnic. És veritat que no és un literat, i molt menys un prodigi de l’art d’escriure, ara bé, tampoc és un analfabet. El què escriu és senzill i s’entén bé, utilitza un llenguatge pla i directe, simple, perquè només són pensaments i situacions impresos sobre paper. Majoritàriament no se li poden buscar dobles sentits a les seves paraules, ni metàfores, ni cap altre mena de recurs estilístic, però no crec que tot hagi de ser sempre tan rebuscat. Segurament la culpa de què se’l critiqui la té el fet de què hagi venut tants llibres i sigui reconegut arreu del món. Val, d’acord, potser no es mereix tot aquest reconeixement, però estic bastant convençut que si s’hagués quedat en un terme més underground no despertaria aquesta negativitat dins de certs cercles.

El llibre no deixa de ser un diari personal d’un tros de la vida d’una persona, una persona força interessant, i encara més vista des d’un punt de vista actual. No negaré que probablement hi va haver milers de persones que van escriure diaris com aquest, potser millors, que han quedat en l’anonimat, però hi va haver certs factors que van fer que ell fos el que passés a la història. No sé si és just o no, però no serà ni el primer ni l’últim a qui li passa això.

L’altre punt negatiu, penso jo, és la filosofia de vida que desprèn la seva obra. Ell va ser un dels propulsors de la generació beatnik. Per resumir-ho de manera molt simple es pot dir que eren un segment de la societat que, sense ser del tot hippies, es dedicaven a viatjar i a viure com podien mentre escrivien, prenien drogues, feien amics i totes aquestes coses tan cools que avui en dia la gent fa amb l’InterRail. Si t’ho mires des d’un punt de vista crític fa pena, tal i com fan pena les persones que actualment es pensen que viatjant per països tercermundistes s’alliberen, però tot té el seu moment. Per això ja anuncio que no és un llibre per a tots els públics, però d’això ja en parlaré més endavant. Com acostuma a passar sovint, tot i les idees de llibertat, Kerouac va estar cobrant tota la vida una pensió pel seu servei militar de jove i sempre tenia la casa de la seva mare quan no tenia enlloc més on anar, tal i com avui passa amb els joves que marxen a demanar almoina pel món o a fer d’okupes i acaben tornant a casa.

Bukowski, que va néixer uns anys més tard en una família desestructurada i de classe baixa, que va haver de marxar de casa abans de decidir-se a matar al seu pare, que va estar treballant en mil feines de merda per acabar sent carter durant quinze o vint anys fins que, als cinquanta, es va fer famós, odiava els beatniks; ells havien pogut anar a la universitat; ells tenien una llar; ells no havien d’escriure de nit fins que sortia el sol i havien de tornar a treballar; ells es follaven a les joves i esveltes hippies confuses per les drogues mentre ell es conformava amb les putes més barates de la ciutat.

Tot i això, Kerouac mai no fa discursos morals sobre les idees de la societat i considero que és l’imaginari col•lectiu que l’ha inclòs dins un sac on ell no va pertànyer mai del tot. Això em fa pensar amb en Dylan, a qui també han fet pare de la cançó protesta quan en realitat sempre ha fet lletres que parlen del què a ELL li molesta, sense pensar necessàriament en un col•lectiu ni en una societat a qui criticar.

Llavors, si tot això és cert, per què llegir aquest llibre? Walter Benjamin criticava que les obres musicals de llarga durada es fragmentessin per l’emissió radiofònica perquè pensava que tallant trossos d’una peça l’únic que s’aconseguia era deixar l’obra sense aura. Això només tenia una conseqüència positiva si aquesta servia de pont i a partir del fragment algú s’interessava per la peça sencera i la començava a escoltar. Bé, amb el llibre En el camino em va passar exactament això: va ser un pont. Gràcies a ell he arribat a llegir Ken Kessey, Burroughs, Neal Kassady, Ginsberg, Henry Miller, Hunter S. Thompson i un llarg etcètera d’autors americans amb obres més interessants que la seva i que, potser, no hagués arribat a llegir mai si no hagués set per ell. No sé si el seu únic mèrit va ser saber-se rodejar de gent interessant, però això no és banal, en el fons un mateix tria amb qui s’ajunta i no sempre és fàcil encertar-la tant.

M’agradaria destacar que Kerouac sempre, sempre, va ser conscient de la seva posició d’inferioritat enfront als seus companys a l’hora d’escriure. Cada cop que parla d’un dels seus col•legues ho fa des de l’emoció de tenir un conegut que sigui tan bo fent això. En aquest sentit, la humilitat que sent és tan forta que es percep i emociona perquè ell sap que no és tan talentós com ells i tan li fa, no té enveja o, si més no, no la mostra. Ara potser faré una pífia, però m’atreviria a dir que ell va ser com un nexe d’unió i un motor que, sense ser el millor, va aconseguir empènyer en certa manera tota aquella generació d’escriptors. Al llibre Kerouac deixa molt clar que pensa que el que va tenir aquest paper va ser el seu company de viatge Neal Kassady, però jo diria que és a causa de la humilitat que ja he esmentat.

En el camino és un llibre del moment, que desperta curiositat, que fa somriure i somiar amb portar una vida més o menys diferent, encara que sigui per uns dies, però sobretot obre un nou univers literari espectacular perquè no para de parlar de tots els escriptors que va coneixent. Potser el llegís ara i em decebria, segurament em decebria, però jo en tinc un record que no m’agradaria perdre. No li regalis al teu avi, ni al teu pare, és més, pensa en el moment que passa la persona a qui li has de regalar i sigues conscient de si li obriràs un nou univers o només despertaràs la seva ira.

XXXX, si vols no te’l llegeixis, ni tan sols el defensis, però reconeix que com a guia per a principiants és un gran títol.

S’accepten crítiques.