"El infinito en la palma de la mano" de Gioconda Belli

Recordo que fa anys, quan vaig acabar de llegir “El Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo, em va quedar la sensació de voler que aquella novel·la no fos ficció, sinó un capítol més de la Història de la humanitat. Les aventures de l’Alba i en Dídac van ressonar dins meu com si percebés que realment aquelles persones fossin les arrels del meu propi arbre genealògic. La setmana passada, llegint “El infinito en la palma de la mano” aquella sensació va retornar-me de ple. En aquesta breu novel·la, Gioconda Belli es posa a la pell d’Adam i Eva per descriure els seus pensaments, les seves inquietuds i la seva adaptació al món post-paradís.

En la primera part de l’obra utilitza una estètica poètica per relatar amb originalitat les poques coses que la Bíblia explica d’aquests personatges: l’aparició d’Adam, l’exploració del paradís, el naixement d’Eva d’una costella del primer...

“Más tarde recordaría el cuerpo abriéndosele, el tajo dividiéndole el ser y extrayendo la criatura íntima que hasta entonces habitara su interior. Apenas podía moverse. El cuerpo en su encarnación de crisálida actuaba sin que él pudiese hacer más que esperar en la semi-inconsciencia por lo que fuera que sobrevendría”

Amb un enfocament clar cap a la figura d’Eva, destacant el seu desig de coneixement, Gioconda Belli replanteja els rols masculí i femení i escriu de nou el capítol del fruit prohibit per deslliurar-lo de pecat i convertir-lo en l’inici de la vida. Eliminant un sentiment de culpa que els personatges (i els 2000 anys d’història cristiana) li atorguen, Eva justifica la seva decisió com un punt de partida a favor del coneixement i la llibertat: “Te lo dije. Él quería que yo comiera la fruta. Eso me hizo sentir. Quiere saber qué resultará de nosotros. Para eso nos hizo libres.”

Amb una tècnica admirable relata el cataclisme que els separarà del paradís i els condemnarà a sobreviure a la terra prescindint de la immortalitat i l’equilibri originals. Des de dins de la pròpia ment dels dos protagonistes veiem com aprenen a entendre i gestionar el desig sexual, la set, la gana, la por... De vegades perceben el coneixement com una il·luminació, de vegades a base d’observar la resta d’animals. El primer embaràs dels bessons trasbalsa la parella, un fet fins aleshores tan desconegut és gestionat amb gran imaginació.

“Eva temía que aquel mar interior la inundara. (…) No sabia qué era lo que se agitaba en su interior, ni si aquel estado era pasajero o definitivo. Su temor más grande era vomitar un día de tantos un monstruo marino, una nueva especie que se los comería a ella y a Adán para habitar él solo aquella tierra donde para sobrevivir quizás se requería más ferocidad de la que ellos eran capaces”.

Gioconda Belli és una escriptora nicaragüenca que al llarg de la seva bibliografia aposta pel ressorgiment d’allò femení en els espais tradicionalment masculins i amb aquest objectiu profunditza en les sensacions, el respecte i l’amor que envolten les tasques de protecció i aprovisionament per la família. Adam i Eva seran els encarregats, segons paraules de la Serp, de definir el Bé i el Mal i les reflexions a aquests dilemes típicament cristians estan plenes de matisos i plantejaments en clau femenina.

La segona part del llibre, “Creced y multiplicaos”, tanca ràpidament la novel·la i potencia la part dramàtica de la història. Progressivament va deixant de banda les explicacions de l’adaptació i la supervivència de la família (ara ja amb dues parelles de bessons) i condueix les reflexions espirituals i filosòfiques cap als nous sentiments i relacions que el creixement dels petits comporten. Es comença a fer patent que d’ells en depèn el futur revelat de poblar el món, però els nous designis d’Elokim (el nom amb què es designa a Déu) provoquen un desenllaç fatal, que amb gran enginy l’autora condueix cap a un equilibri entre l’explicació de la Bíblia i la teoria de l’evolució de Darwin.

I en aquest joc final, Belli et porta a qüestionar-te de quina de les dues branques neix i creix la humanitat. I sabent que res va existir i que tot és metàfora, vull creure que és el llinatge d’Aklia el que ha arribat fins als nostres dies.