Ja fa dies que porto pensant i preparant una sèrie d’articles parlant d’un tema que sempre he trobat fascinant i una font de creativitat molt important en els grups de rock i metall: els desenllaços de les cançons, concretament els desenllaços que arriben a tenir tanta importància dins del tema que pràcticament són, sinó l’essència de la cançó, un part fonamental de la mateixa.
Concretament em vull centrar en un tipus de finals. Aquells finals que, a part de ser molt bons, tenen una èpica tan brutal que sembla que el món s’hagi d’acabar en qualsevol moment.
Ja d’entrada vull aclarir que parlaré de cançons que m’agraden molt. Però molt. Us aviso que en cap moment seré objectiu. M’heu d’imaginar a mi assegut a un seient qualsevol de l’EixBus escrivint l’article al mateix temps que escolto la cançó a tota hòstia amb els meus cascos Panasonic RP-HTX7 i em masturbo brutalment en mig d’un trance epilèptic de headbanging.
Portishead – Machine Gun
Començaré parlant de Portishead. Fins fa relativament poc desconeixia el trip hop i l’escena de Bristol de mitjans dels 90, a excepció d’algun cd de Massive Attack. De fet, ara tampoc conec gaire ningú més que Tricky, Massive i Portishead, però com a mínim sé de la seva existència. Però deixant a part la resta, Portishead és tan fotudament bo, tan emotiu, tan minimalista, i esta tot tan ben fet i amb tan bon gust que em voldria morir. El Dummy és el clàssic, efectivament, però el Third li dona mil voltes. S’han fet grans, i es nota. I és que des del Dummy, que és del 1994, fins a aquest, que és de 2008, han passat una bona colla d’anys. I mira que entremig s’han dignat a treure ni més ni menys que UN TRIST cd, per allà el 1997 (aquest encara me l’he d’escoltar) i bé, un cd/dvd en directe molt bonic, a NYC i amb orquestra, al 1998. Però vaja, que 10 anys d’espera no son res si el resultat és el THIRD.
El tema Machine Gun és d’un minimalisme brutal, aclaparador. Crec que és una de les coses més grans i belles que mai han fet. La base és simplement brillant. I el final. Quin final.
El tema es desenvolupa sobre una base rítmica molt simple, despullada de qualsevol ornament superflu. Després de la part vocal comença una divagació dels beats exquisida, seguint estrictament el mateix patró que la resta de tema. És molt interessant el fet de mantenir un mateix patró rítmic durant tota la cançó, un patró molt senzill, i que només variant el so de cada beat es pugui construir una cançó de tanta qualitat com aquesta.
Quan aquesta recerca de sons sembla que ja no pugui anar a més, que s’hagi d’acabar de aquí, recuperen els beats inicials i entren amb un teclat al més pur estil Vangelis. Només de sonar la primera nota veig davant meu les imatges més aterradores de la fi del món, escenes d’una terra devastada per Skynet, visions d’un planeta cremant més que el propi sol, naus en flames més enllà d’Orion, raigs C brillant en la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. És hora de morir.
Cult of Luna – Arrival
És molt possible que aquest tema del The Beyond tingui el final apocalíptic per antonomàsia. És que és tan bo, cagum la puta, que no puc evitar que em caiguin unes quantes llagrimotes cada vegada que l’escolto. Que fills de puta. Quina ràbia que em fa la gent que ha fet coses tan grans com aquestes. Cult of Luna em fan moltíssima ràbia, igual que, tot i que no vingui gaire al cas, Muse. Muse també em fan molta ràbia.
Tot i no haver arribat als nivells de pulcritud i maduresa compositiva i sonora de l’Eternal Kingdom, la seva última joia, crec que mai han aconseguit tornar a fer una música tan visceral, emotiva i trallera com en el The Beyond. És el disc més desfassat que han fet fins a dia d’avui, sense cap mena de dubte. Amb el següent disc, el Salvation, ja es van amansar una mica, acostant-se més al post-rock, però amb temes molt brutals com Adrift o Leave me Here. En el de després, el Somewhere Along the Highway, pel meu gust ja es van tornar excessivament post – tot i que es van tornar post molt a la seva manera-, fent temes llarguíssims i que, tot i haver-hi peces que m’encanten, com Back to Chapel Town, crec que ja és una mica massa anal tot plegat. En l’últim cd ja em van fer més content. A veure com serà el pròxim.
Però anem al tema que anem. ARRIVAL és el tema amb el millor passatge que han fet mai. No dic el millor tema, perquè em fotria en un fregat que no sabria com sortir-ne, ja que SÓC MASSA FAN de Cult of Luna i d’aquest disc com per destacar una cançó per sobre una altra. Però el final d’aquest tema és el que he escoltat més vegades i el que m’ha fet vibrar més de tot el que han composat fins al moment.
El final va més o menys així. Primer desenvolupen tot el cos del tema, que no deixa de ser una cançó absolutament típica dins del disc The Beyond i segurament si no fos per la part final seria un tema que, tot i ser molt bo, no destacaria per sobre la resta. Però després del cos del tema, arriba el minut 3:49. Cal deixar clar que estem parlant d’un tema de 9:34 minuts, 3:49 minuts dels quals son el COS DEL TEMA, i els 5:43 minuts restants son ni més ni menys que EL FINAL. Només amb aquesta dada ja ens podem fer a la idea de la magnitud de la peça.
Arribat aquest minut doncs, el tema fa una baixada d’intensitat, iniciada per una sèrie d’acords penjats que progressivament van disminuint en distorsió i força, preparant un passatge instrumental relaxat, amb una base de bateria molt simple acompanyada d’uns acords sense distorsió que es van repetint de forma continuada. A mesura que va avançant, apareix una guitarra insinuant una melodia molt simple que progressivament va agafant importància i intensitat, fins que boom! comença l’apoteosi; la melodia que ens havien presentat és la que ara porta el fraseig principal, composat en forma de bucle de dos fragments que em posa la pell de gallina cada vegada que l’escolto. És brutal com la intensitat va creixent només amb el simple fet d’anar repetint en bucle dues parts, sense afegir-hi res més. I just quan la tensió ja és irresistible, el tema fa l’explosió final. Arribats a aquest punt l’únic que podem fer és restar de genolls, astorats davant la grandesa que estem presenciant, amb el puny enlaire, i en un mar de llàgrimes d’emoció corejar com uns desesperats les línees de veu, estripades com unes filles de puta, acompanyades de la progressió d’acords més brutal i emotiva de la història del hardcore i el metall moderns.
Aquí hi vull afegir aquest video, del qual estic absolutament enamorat. És de quan Cult of Luna van venir a tocar al St Feliu Fest, que va ser precisament quan estaven presentant el The Beyond. La qualitat del video i del so és pèssima, però la seva grandesa resideix no només en que siguin els Cult of Luna tocant al puto St Feliu Fest, sinó que és l’únic directe que corre per internet on hi ha enregistrada ni mes ni menys que la part final de l’Arrival, del minut 3:49 al 9:34. Que bé, tu.
Collons quanta raó. A vegades, quan penso en Cult of Luna, em fa certa pena la gent que no ha arribat a vibrar-se mai amb la seva música. Són un dels grups més grans que s'han creat en els últims anys i el Somewhere..., encara que anal, també té finals (i principis (i temes)) apoteòsics. Aquest Arrival fa plorar. Potser és per la mala llet tan emotiva que despren. Simplement brutal.
ResponEliminaI Portishead, a veure, també són brutals, però estan força més reconeguts.