Apunta'ls al cap!

L’agost és un mes que em posa dels nervis perquè és el més patxanguero i quillo de tots els mesos. La majoria de persones estan de vacances i aprofiten per fer tot allò que les seves avorrides vides no els deixen fer la resta de l’any. En un context tan patètic no se m’acut un millor gènere que el de zombies. Quan hi ha massa vida a la vida real, com a mínim que hi hagi mort a les pel·lícules.

Ara som octubre, però són pel·lícules bones de collons igualment.


28 Days Later de Danny Boyle (2002)

Tipus de zombie: conserven exactament les mateixes capacitats motrius dels humans, però es moren de gana. No surten de dia.

Imagina que un dia et lleves en un hospital de Londres després d’haver estat uns dies en coma i no hi ha ningú enlloc. Surts al carrer, tot està desert, i la primera persona que veus se t’intenta menjar perquè resulta que fa vint-i-vuit dies hi va haver un brot d’una infecció que ha afectat tot el país.

Així comença aquesta pel·lícula que he triat com a preferida bàsicament perquè traspassa el gènere i aconsegueix deixar de ser un film de zombies per convertir-se en una pel·lícula molt bona on hi ha zombies (que en realitat són infectats).

Les imatges són increïbles (encara no em puc imaginar en Boyle anant a l’ajuntament de Londres demanant per tallar els carrers més cèntrics per fer els fantàstics plans del protagonista corrent per davant del Big Ben totalment sol); la música, en la seva majoria pop obscur, acompanya aquestes imatges d’una manera perfecta; i la història, dins la típica lluita per la supervivència, està molt bé. Els personatges són gent real i actuen com a tal, amb les seves bogeries i neures, i això comporta que sorgeixin situacions realment violentes no només contra els zombies.

M’agradaria destacar un fragment del final on el protagonista perd una mica el cap, i que em recorda a de The Beach, del mateix director, just el tros on en Leonardo Di Caprio és expulsat del campament i es posa a córrer per la jungla, i que alhora crec que tenen un punt en comú amb el final d’Straw Dogs de Sam Peckinpah. No sé si s’hi va basar o no, però tots tres fragments comparteixen l’actitud d’una persona forçada a anar al límit per culpa d’altres humans. Excel·lent.

28 Weeks Later de Juan Carlos Fresnadillo (2007)

Tipus de zombie: són com humans sempre al 100% de l’energia i amb un afegit violent extrem. Són 24 hores, però es moren de gana.

Vint-i-vuit setmanes després de la infecció els zombies s’han mort de gana i és el moment de repoblar Gran Bretanya. La segona part de la saga comença amb els primers nens entrant al país. Amb la despreocupació (no sé fins a quin punt real) típica de la canalla decideixen anar a visitar la seva antiga casa, que està en zona restringida. Allà hi troben la seva mare, que ha sobreviscut a la massacre gràcies a una immunitat natural al virus. Clar que quan el seu pare decideix fer-li un petó els problemes comencen de nou. I aquest cop els zombies són encara més violents.

Potser la història no sorprèn i no té aquell punt extremadament solitari de la primera, però les imatges continuen estan molt bé i la música igual. Aquest cop els problemes només els porten els infectats, però amb la velocitat i la mala llet que es gasten ja n’hi ha més que suficient.
  

Dawn of the Dead de Zack Snyder (2004) – Remake de Dawn of the Dead de George A. Romero

Tipus de zombie: lents, patosos i sense capacitat de raonament. No tenen horaris i no es moren de gana.

Uns grans magatzems són un gran lloc en cas d’un atac zombie. Els protagonistes d’aquest film no tenen gaire temps per pensar i acaben tancats allà gairebé per casualitat. És clar que això també fa que s’hi vagi acumulant gent que anirà prenent males decisions que afectaran al grup i provocarà vàries morts inútils.

Tot i que als fans dels zombies els agrada més la versió de Romero, aquest film continua sent molt bo. Les situacions que es creen són extravagants i acaben per fer riure.

Els fans han de veure The Lost Tape: Andy's Terrifying Last Days Revealed, un curt que ja us podeu imaginar de què va.

Land of the dead de George A. Romero (2005)

Tipus de zombie: lents i patosos, però comencen a aprendre i a buscar el seu lloc al món.

La Terra ja està infestada de zombies, per tant l’únic que es pot fer és quedar-se en ciutats rodejades d’aigua i esperar que els no-morts no s’adonin que no els cal respirar per viure. Un futur fosc, com als films de ciència ficció, amb gent molt rica vivint en grata-cels i la resta en suburbis on la mort és el pa de cada dia. Al voltant plagues de zombies que aprenen a fer anar armes de foc i comencen a pensar.

En aquest context és fàcil que sorgeixin grups especialitzats en matar zombies, amb armes i vehicles preparats per l’execució.

Si t’agraden els zombies i Mad Max aquesta és la teva pel·lícula.
 

Day of the dead de Steve Miner (2008) – Remake de Day of the Dead de George A. Romero

Tipus de zombie: extremadament àgils, forts i fan emboscades, gairebé una espècie de super-homes. Conserven alguns records.

Aquesta pel·lícula m’agrada perquè va al gra. Comença amb els militars tancant el poble i amb uns minuts ja comença l’acció. És molt exagerada, però el tipus d’enemic ho requereix. No és gaire original, per tant no m’extendré més.




 

Diary of the dead de George A. Romero (2007)

Tipus de zombie: lents, lents.

Un grup de persones es troben gravant una escena quan senten a la ràdio que una epidèmia estranya s’ha començat a escampar. Agafen l’autocaravana i se’n tornen a casa, però pel camí descobreixen que és possible que no tot estigui igual quan es veuen obligats a matar unes quantes persones que els ataquen.

Mentrestant el jove director decideix gravar tot el què passa amb la seva càmera perquè creu que el seu deure és documentar-ho. I és aquí on radica la gràcia del film, que està gravada en forma de documental (ben fet).

Alhora es planteja el gran dubte: val la pena salvar els humans?



Zombie Strippers de Jay Lee (2008)

Tipus de zombie: si eren persones normals lents; si eren strippers, pfff...

Jo sóc dels que pensen que si has de fer una pel·lícula i no saps si serà bona més et val posar-hi ties bones ensenyant les tetes o zombies. Suposo que Jay Lee tenia molt poca confiança en el seu producte i va preferir assegurar el tiro.
Zombie Strippers comença desfasada des del principi, amb un grup de militars que van a uns laboratoris on hi ha hagut un accident amb un virus i vàries persones s’han infectat. Un dels militars és mossegat i s’escapa perquè no el matin. Acaba anant a parar a un club d’streaptease on mossega a una de les noies i aquesta es converteix en una ballarina brutal. El problema és que ha de menjar i cada cop que menja algú acaba infectat.
Suposo que ja us podeu imaginar la resta: la Jenna Jameson amb pilotes, l’actor que feia de Freddy Cruger, i uns diàlegs amb una passió per la filosofia (no és conya, la protagonista llegeix Nietzcshe) i altres qüestions existencialistes barrejades amb una crítica social (americana) tan desfasada com el film.



Shaun of the Dead d’Edgar Wright (2004)

Tipus de zombie: lents, molt lents.

Aquesta comèdia intenta exagerar el gènere fins a tal punt que faci gràcia, hi ho aconsegueix en moments, però no es queda en res més que en una d’aquestes pel·lícules que agafen un tipus estàndard i el ridiculitzen. El problema potser és que el gènere de zombies és ridícul i se’n riu de si mateix des que va néixer.



Dead snow de Tommy Wirkola (2009)

Tipus de zombie: soldats nazis que no moren mai!

Un grup de joves se’n van a esquiar a unes muntanyes on els nazis havien fet proves amb soldats. Allà el vell del bosc els avisarà i ells no li faran cas fins que no es trobin amb un exèrcit de soldats nazis zombies. Tot i saber com s’han de matar, se’n surten pitjor del què em vaig imaginar al tràiler.



House of the dead 2 de Michael Hurst (2005)

Tipus de zombie: lleig, tan lleig que no surt ni al pòster.

Un professor d’universitat vol aconseguir que la gent revisqui. L’experiment li surt a mitges i acaba mossegat per un dels seus conillets d’índies. A partir d’aquí un virus s’escampa per un campus universitari mentre uns militars intenten evitar-ho.

Aquesta és una pel·lícula extremadament dolenta. Segurament és la que comptava amb menys pressupost de totes les anteriors, però això no és raó suficient per fer-nos patir d’aquesta manera. Compte, però, que si ets un freak d’aquests a qui li agraden les pel·lícules amb actors que ho fan com el cul, efectes barats i diàlegs dolents, potser has trobat una nova obra mestre. Pel meu gust hi haurien d’haver posat més pits.

Thompson