7 d’oct. 2009

Escorxador 5

Billy Pilgrim és un veterà de guerra que és segrestat per uns extraterrestres que li ensenyen que hi ha una altra dimensió on el temps no és una successió de moments, sinó que el passat, el present i el futur es poden viure alhora, encara que les persones no ens hi fixem. D’aquesta manera la seva vida transcórrer anant endavant i endarrera en el temps.

Aprofitant l’especial habilitat de Billy, Vonnegut construeix una història a partir de salts temporals, on un capítol pot acabar amb el protagonista infant i al proper començar ja jubilat. Sembla trivial, però la manera com enllaça la història del protagonista, l’estructura de la narració i la seva experiència real és digne d’admiració.

Amb aquesta forma tan característica ens són explicats els episodis més rellevants de la vida de Billy, posant especial atenció en els que tenen a veure amb la guerra: des del primer capítol, on l’autor parla en primera persona, deixa clar que la seva motivació per fer el llibre és la seva experiència personal amb la guerra.

Juntament amb l’estructura narrativa, l’altre gran pilar del relat és la seva manera d’explicar la vivència al front militar. L’autor va combatre a la II Guerra Mundial i va ser capturat pels alemanys i traslladat a Dresden a treballar, exactament com el protagonista. Durant el llibre es va explicant el seu pas per aquest aconteixement històric de manera molt peculiar. I dic peculiar perquè no se m’acut cap més adjectiu per qualificar una història de guerra, amb penúries, execucions, ferides, etc. explicada amb tanta gràcia. És més, és molt divertida de llegir.

Algú es podria preguntar com pot ser que un llibre que vol ser anti-bel·licista pugui estar fet d’aquesta manera, però no s’ha de ser tan simple i anar més enllà perquè no hi ha lloc a dubte que si l’acabes de llegir sentiràs que l’última cosa que vols fer és anar a la guerra, i això sense que en cap moment t’hagi hagut de fer cap pena ni t’hagi hagut de convèncer de res. Ell ho explica de la manera més natural del món perquè sap que si es tenen dos dits de front un mateix ja arriba tot sol a la mateixa conclusió que ell.

El seu recurs per fer tot això és mitjançant la ridiculesa. Perquè ens entenguem, no és una ridiculesa a l’estil de Monthy Python, ni és Hot Shots. És més aviat una ridiculesa que frega un nihilisme tan extrem que fa riure. Agafa aquelles coses que semblen heroiques i les transforma en justament el contrari, però sense fer-les surrealistes ni inverosímils. És la simple visió real d’algú que va a fer de soldat per una causa que tan li fa, igual que tant li fa morir, i matar, i res del què comporta la guerra. És algú que es passeja per les batalles arrossegant els peus i s’ho mira amb cara de no entendre res.

Per exemplificar això recordo el moment en què són capturats i portats a un camp de presoners anglesos retinguts per alemanys durant més de tres anys i comproven que estan vivint més bé que a casa seva, amb tonelades de menjar i un teatre per representar obres.

O per exemple l’estupidesa de la majoria dels soldats reflectida en un dels seus companys:

La versión de Weary de la verdadera historia de la guerra era algo así: hubo un gran ataque germano y Weary y sus camaradas antitanques lucharon como demonios hasta que todos murieron, menos Weary. Eso es. Después Weary se unió a dos exploradores, e inmediatamente se hicieron muy amigos. Decidieron intentar la vuelta a su propio frente. Tenían que andar aprisa, pues estarían perdidos si los cogían. Se estrecharon las manos y se llamaron a si mismos los «Tres Mosqueteros».”

Alhora, i per acabar d’enriquir la història, es donen algunes dades que generalment no es coneixen, com per exemple que el bombardeig a Dresde, ciutat alemanya on Vonnegut va ser portat per treballar, va patir l’atac més fort de la guerra, amb 135.000 morts, enfront les 71.379 d’Hiroshima.

I no és que es tracti d’un concurs per veure qui va patir més, és per adonar-se que la història que creiem saber continua essent la versió dels guanyadors en molt més nivell del què ens imaginem. I si a més li sumes totes les produccions de Hollywood, pots llogar-hi cadires.

Ja per acabar em permetré el luxe de posar alguns fragments del llibre, potser molt llargs, però que demostren que el llibre està ple de moments brillants.

“Pero lo que el Evangelio enseñaba en realidad era esto:

Antes de matar a alguien, asegúrate de que no está bien relacionado. Así es.

El defecto de las historias de Cristo, decía el visitante del espacio, estaba en que era en realidad el Hijo del Ser más Po
deroso del Universo. Y los lectores así lo veían, de manera que cuando llegaban al momento de la crucifixión pensaban (y Rosewater leyó en voz alta nuevamente):

¡Esta vez han metido la pata al escoger a ese tío para lincharle!

Ye ese pensamiento engendraba otro: hay que saber escoger a las personas a las que se puede linchar. ¿Quiénes son? Las personas que no están bien relacionadas. Eso es.”

“Lo más importante que he aprendido en Tralfamadore es que cuando una persona mu
ere, sólo muere aparentemente. Continúa estando muy viva en el pasado, y por lo tanto es muy estúpido que la gente llore en su funeral. Todos los momentos, el pasado, el presente y el futuro, siempre han existido y siempre existirán. Los tralfamadorianos pueden contemplar todos los momentos diferentes (…). Aquí en la Tierra creemos que un momento sigue a otro (…) y que cuando un momento pasa ya ha pasado para siempre, pero no es más que una ilusión.”

“Era una película sobre la actuación de los bombarderos americanos durante la Segunda Guerra Mundial y sobre los valientes hombres que los tripulaban. Vista hacia atrás la historia era así. Aviones americanos llenos de agujeros, de hombres heridos y de cadáveres, despegaban de espaldas en un aeródromo de Inglaterra. Al sobrevolar Francia se encontraban con aviones alemanes de combate que volaban hacia atrás, aspirando balas y trozos de metralla de algunos aviones y dotaciones. Lo mismo se repitió con algunos aviones americanos destrozados en tierra, que alzaron el vuelo hacia atrás y se unieron a la formación.

La formación volaba de espaldas hacia una ciudad alemana que era presa de las llamas. Cuando llegaron, los bombarderos abrieron sus portillones y merced a un milagroso magnetismo redujeron el fuego, concentrándolo en un unos cilindros de acero que aspiraron hasta hacerlo entrar en sus entrañas. Los containers fueron almacenados con todo cuidado en hileras. Pero allí abajo, los alemanes también tenían sus propios inventos milagrosos, consistentes en largos tubos de acero que utilizaron para succionar más balas y trozos de metralla de los aviones y sus tripulantes. Pero todavía quedaban algunos heridos americanos, y algunos de los aviones estaban en mal estado. A pesar de ello, al sobrevolar Francia aparecieron nuevos aviones alemanes que solucionaron el conflicto. Y todo el mundo estuvo de nuevo sano y salvo.

Cuando los bombarderos volvieron a sus bases, los cilindros de acero fueron sacados de sus estuches y devueltos en barcos a los Estados Unidos de América. Allí las fábricas funcionaban de día y de noche extrayendo el peligroso contenido de los recipientes. Lo conmovedor de la escena era que el trabajo lo realizaban, en su mayor parte, mujeres. Los minerales peligrosos eran enviados a especialistas que se encontraban en regiones lejanas. Su tarea consistía en enterrarlos y esconderlos bien para que así no volvieran a hacer daño a nadie.”

Escorxador 5 és un llibre que combina la història de la vida del seu protagonista amb la seva experiència bèl·lica mitjançant elements surrealistes i aconsegueix fer-te riure mentre et convenç de la inutilitat, la crueltat i la ridiculesa de la guerra.

Gràcies per deixar-me'l Anna!


Thompson

4 comentaris:

  1. Anònim10.10.09

    Què en seria de la teva vida sense els Colomer? xDD

    Té molt bona pinta el llibre. Davant la immensa quantitat de persones que parlen sobre els fets de la 2na Guerra Mundial està bé saber de l'existència de algú que ho pugui relatar d'una forma realment personal. Últimament quan algú es posa en boca la originalitat de la seva història, sempre acaba dient alguna cosa de l'estil de "si, però jo no ho relato des del punt de vista del soldat, sinó del fill del soldat".

    En fi, la putada dels articles de llibres, ja que no hi ha massa gent que comenti aquest bloc, és normalment el llibre del que es parla només se l'ha llegit el redactor. Llàstima.

    Només puc afegir que la ultima pel·lícula d'en Tarantino -la qual em va deixar una mica desconcertat, encara no se si és bona o no- també dóna una visió molt original d'aquests fets. Potser no arriben a ser surrealistes, però tampoc es queda curt. Algú més la ha vist? xD

    Mr.Pink

    ResponElimina
  2. Anònim13.10.09

    inglourious bastards apesta!!ein zwei ue et follin tarantino!!

    ResponElimina
  3. Anònim17.10.09

    Per cert, no acabis els comentaris amb una pregunta que se suposa que algú ha de respondre perquè no hi ha res més trist que trobar aquest tipus de posts i veure que han passat mesos i fins i tot anys i ningú ha contestat.

    ResponElimina
  4. Anònim18.10.09

    sort que en aquest cas només han passat dos dies, eh xD

    ResponElimina