Gojira

Com ja hem comentat moltes vegades entre nosaltres, Gojira probablement és l’únic grup de metall (aaaaaaaaaaaaaah us pensàveu que parlaria de la peli eh!!! -_-') que aconsegueix fer una música que fa total i absoluta justícia al nom que porta; perquè és que al sentir qualsevol tema de qualsevol disc d’aquests francesos no pots evitar que et vingui al cap la imatge de Gojira (pronunciació de Godzilla en la seva llengua mare) arrasant ciutats i massacrant japonesos (bé, des de 1998 i gràcies a Roland Emmerick, també arrasant Nova York i massacrant novayorkesos).

The Way of all Flesh segueix la mateixa línia estilística que van deixar definida en l’anterior disc, From Mars to Sirius, en el qual van acabar de polir un tipus extremadament personal de fer metall a mig camí entre el death metal dels primers Morbid Angel (influencia que queda patent en temes com The Heaviest Matter of Universe) i els riffs i canvis de ritme de Meshuggah (presents en la totalitat dels temes), envoltat tot plegat d’una aura molt particular de constants reminiscències a la naturalesa. Fent referència concreta al The Link, tot el primitivisme del qual esta impregnat em fa pensar moltes vegades, i fins i tot m’atreviria a establir-hi algun paral•lelisme, amb la recerca d’allò primitiu que va dur a terme Max Cavalera en el Roots de Sepultura. L’aproximació que realitza Gojira però és òbviament diferent: mentre que Cavalera va agafar el primitivisme com a motiu principal per crear una obra conceptual i d’alguna manera desprendre’s de tots els elements tècnics supreflus del thrash metal per quedar-se únicament amb la ràbia i brutalitat d’aquest estil, Gojira crea un tipus de música bast, potent, d’unes dimensions mastodòntiques (jah!) i que, tot i no ser tècnicament gens primitiu (entenent ara primitiu com a simple), si que està dotat d’un sentiment molt semblant del que pot transmetre Roots (si no en la seva totalitat, en algun dels seus talls).

Aquest estil tant visceral que havien assolit d’una forma natural fins arribar a la seva culminació en el From Mars to Sirius és el que en el seu últim treball esdevé un estil ja controlat pels músics, comprès entre els límits que han anat definint en els anteriors treballs i que aquest cop es permeten el luxe de polir però no d’evolucionar en si mateix. És a dir, malgrat l’originalitat innegable que encara mantenen, aquest cop no ens ofereixen absolutament res de nou, o al menys, res de nou que jugui a favor seu. Acaben d’explotar les combinacions que els recursos tècnics emprats en la seva música poden donar de si, però no aconsegueixen anar més enllà ni deixar-se portar de la manera que ho havien fet fins ara, aconseguint un resultat final bastant fred i buit.

Un fet diferencial important entre el From Mars to Sirius i el The Way of the All flesh i que crec que podria ser un motiu d’aquest canvi de visió és el lloc que ocupa cada disc en la evolució de la posició internacional que ha tingut el grup dins la seva carrera: mentre que el From Mars to Sirius va representar el disc que va propulsar d’una forma definitiva al grup dins del que es podria considerar el mainstream del metall europeu, The Way of the All Flesh és un disc composat ja des d’aquest estatus, amb els canvis de punts de vist, de forma de treballar i d’objectius que comporta ostentar d’aquesta posició. Així doncs, la línia evolutiva que havien seguit des de llavors aquest cop queda aturada, reflectint directament aquest canvi de d’estatus: l’evolució de músic gairebé autoproduit, a músic professional. I aquí és on Gojira han fallat; no han pogut assolir el rol de músics professionals sense haver de perdre quelcom del que els havia fet arribar fins aquí. El contacte amb el món professional internacional que han tingut els membres del grup (formant part de Cavalera Conspiracy i aconseguint col•laboracions de gent com el cantant de Lamb of God en alguns dels temes del nou disc) evidencien aquesta voluntat de convertir-se en un grup del nivell dels seus companys d’escena. I de fet suposo que no és gens fàcil assolir aquest rol, però crec que ha arribat un moment en el que s’ha evidenciat que potser Gojira encara no son tant professionals com semblen ser.

I quan parlo de professionalitat em refereixo al domini que aconsegueixen assolir certs músics sobre la música que fan alhora de treballar i sobre la capacitat de poder controlar la creació de la música que fa un mateix: és a dir, la diferència que ha entre quan una persona crea quan li ve la inspiració i la persona que controla aquest procés creatiu. El primer exemple que em ve al cap és el de Jonas Renske i Anders "Blakkheim" Nyström, compositors de Katatonia i de la majoria de temes de Bloodbath (sobretot en l’últim disc). La manera de composar visceral que es pot percebre en els primers discs de Katatonia no te res a veure amb el que és la culminació de la seva carrera amb el disc Viva Emptiness i amb el posterior The Great Cold Distance (i esperem que, malgrat el títol, segueixi igual amb el Night is the New Day) o amb el que representa l’últim disc de Bloodbath respecte els dos anteriors discs-homenatge que van treure.

Probablement l’exemple que estableix més paral•lelismes amb aquest disc de Gojira és precisament el The Fathomless Mastery de Boodbath: després de composar dos discs que, tot i ser d’una qualitat evident, no eren més que una excusa dels músics per desconnectar dels seus respectius grups (Opeth, Katatonia, Hypocrisy i tots els projectes d’en Dan Swano) i fer un homenatge als grups de death metal dels 90 del seu país (Nihilist, Carnage, Crematory, Dismember, Entombed, etc etc etc), els components de Bloodbath finalment van decidir asseure’s i composar un disc seriós, rodó i personal de cap a peus on s’evidencia la capacitat que tenen aquests músics d’apropiar-se d’un estil de música i manejar-lo de la manera que més els plau i, a diferència del que els ha passat a Gojira, poder-ho fer sense perdre la sensibilitat que els permet saber el que transmeten en cada recurs tècnic emprat i la capacitat de deixar-se portar per la música. És a dir, van passar de la posició de músic que fa música com a “passatemps” (bé, no seria ben bé un passatemps però ja m’enteneu) a músic que crea música de forma professional. Suposo que la idea de Gojira també va ser aquesta en un bon principi, però el resultat no ha estat l’esperat.

Però el que és totalment incomprensible i que no els perdono a Gojira en el Way of the All Flesh és el canvi de rumb i la total renúncia a aquesta aura que havien aconseguit forjar en els seus treballs anteriors: la vitalitat, frescura, potència, grandesa i tal vegada màgia que es podia percebre a l’escoltar qualsevol tall de el From Mars to Sirius (en la magnífica Flying Whales o en el tall instrumental “Unicorn” per exemple), ha quedat aquí totalment eliminada i substituïda per la típica imatge d’obscuritat pròpia dels grups de l’esfera musical/comercial en què es mouen. I aquesta és la segona i més gran fallada de Gojira i segurament la que ha fet baixar tota la qualitat del disc de manera incorregible: tots els recursos tècnics emprats fins ara encara son presents, però la seva veritable raó de ser, el motiu i la inspiració de la qual havien sorgit ja ha desaparegut i per tant, tot el seu significat ha quedat reduït merament al que podem percebre en el disc: un recurs tècnic un tant original, més o menys efectiu, però res mes. Es podria dir que Gojira ha deixat d’existir per convertir-se merament en un grup que imita l’estil de Gojira sense aconseguir ser el que Gojira havia estat.

Com ja he dit abans però, la originalitat que te aquest disc respecte tota la resta de novetats que hi ha en el panorama internacional actual ja el dota de una qualitat notable i el fa un disc suficientment interessant i recomanable, encara que només serveixi d’excusa per descobrir la resta de la seva discografia que, a hores d’ara, ja és de coneixement obligat com a mínim per a qualsevol seguidor del metall extrem. Malgrat tot, no puc evitar tenir la sensació d’haver perdut el que fins ara era un dels millors grups de metall de la dècada. Encara són a temps de salvar-ho suposo. Toquem fusta.

Mr.Pink