Fer llistes ens posa calents

Ja estem apunt d’acabar el desembre de 2009: el final de la primera dècada del nou mil•lenni. Segons l’apocalipsi gay de l’Emmerich només ens queden 2 anys d’existència.

Com diu Jordi Costa en el seu nogensmenys interessant article a El País (el qual em va mostrar el company filmaholic), s’acaba una dècada que “es va obrir en clau de trauma (l’11-S) i es tanca amb l’adveniment d’un nou Masies (Obama, una imatge de marca amable i el seu Nobel de la Pau), però que ha fallat a la part del mig; és a dir, la chicha.” Però com que tots els que hem tingut el plaer de viure en aquesta dècada ja sabem de què va tot plegat, m’estalviaré de intentar fer un anàlisi tant profund com el que realitza Costa (que de fet, per això ja tenim el seu article). Prefereixo parlar-ne des d’un altre punt de vista i centrar-me en un altre fet, menys transcendental i reflexiu però tal vegada més útil i immediat, que va molt lligat al final d’un període de temps determinat: el fenomen de les llistes.

Com tot final de dècada, tot déu perd el cul per donar la seva opinió sobre els principals fets ocorreguts durant els passats 10 anys materialitzada en forma de llista. Perquè fer una llista és la prova definitiva que te qualsevol persona per demostrar que la seva vida no només gira únicament en torn el cercle tancat de la seva persona i als seus refinats gustos, si no que a part disposa d’una visió cultural fotudament global.

Deu fer cosa d’un mes que internet i la major part de mitjans estan plagats de llistes de tot tipus. En fan els portals d’internet, alguns diaris, revistes i blocs.

Les llistes que ara mateix tinc més a mà són les que han desenvolupat als Weblogs (Hipersonica, Vayatele i suposo que en faran alguna a can Blogdecine d’aquí poc) i les de la revista Rockdelux. La dels millors discs debut que han fet a Hipersonica és tan absurda que no hauria ni de mencionar-la (només val la pena la primera posició, però és tant fàcil que no té cap mèrit). I la de les 50 millors sèries de la dècada de Vayatele, només per incloure sèries com Que vida mas triste i Doctor Mateo, i per no només no posar els Sopranos al número 1, sinó per posar-los una posició per sota de Lost, ja queda absolutament justificada la tortura i mort dels mònguers que la han redactada.

Obro parèntesi. Com és que ningú m'ha informat de l'existència d'aquesta web? xDDD. Tanco parèntesi.

Però de les que m’interessa més parlar són les de la Rockdelux. Aquests si que es passen de putes. Normalment cada mitjà es limita a analitzar i opinar sobre les temàtiques a les quals usualment fa referència. Però com que Rockdelux és la polla, fan llistes fins i tot de se puta mare: llibres, còmics, pel•lícules, sèries, discs internacionals, discs nacionals, singles i fins i tot concerts.

I ara tots estareu pensant “oh, que complets que són els de la Rockdelux”. Doncs no. Sota a aquesta aparença de globalitat i gairebé d’objectivitat no hi ha res mes que una llista com totes les altres, on el que preval per sobre de tot són les preferències i prejudicis de la gent que la ha confeccionat.

Perquè els cabrons de la Rockdelux són tant fotudament Indies i alternatius que no son capaços ni de posar un sol disc de Muse dintre dels 100 millors de la dècada. Però aquí he de dir que el nivell de indignació no només fa referència a ells, sinó que ja és de caràcter general. No entenc com és possible que tots els mitjans suposadament seriosos de premsa musical no siguin capaços d’apropar-se ni mínimament dins de les esferes metàl•liques, i després clar, tenir els santíssims collons de colar-te merdes com The XX, Arctic Monkeys o The Strokes i la hòstia de grups de rap. Sí, sí, rap, ara es veu que la gent intel•lectual valora més la “música urbana” que un solo de guitarra de 10 minuts tocat amb la punta de la polla. I tampoc vull dir que els discs de metall superin a la resta, ni molt menys; discs com el Funeral d’Arcade Fire són difícilment superables per ningú, practiqui l’estil que practiqui. Però també és veritat que el Leviathan o el Crack the Skye de Mastodon es mereixen estar com a mínim dins del top 20.

Realment és que no ho entenc; no se quin problema tenen la majoria de mitjans de comunicació amb els sons mitjanament extrems, ja que els rebutgen d’una manera totalment descarada quan, per exemple, pel que fa a la tècnica interpretativa, la gran majoria de músics propers a l’escena metàl•lica deixen en ridícul a la gran massa de pseudomúsics posperus. Només per això ja se’ls hauria de tenir una mica en consideració. I ja ni menciono als hiphoperus. Això si que em carda gràcia de la Rockdelux. De heavys no en volen saber res, però de raperos en trobes fins i tot a la sopa. Putus negres. Quan eren bluesmans i jazzerus eren els amos. Ara sembla que ja no se’n recordin ni de qui és en Miles Davis.

D’altra banda, considero (considerem) que les persones acostumades a sons més extrems tenen una oïda molt més educada per poder apreciar qualsevol altre tipus de música. La prova està en que una persona que escolti usualment música extrema és capaç d’apreciar artistes com en Nick Cave (com seria el cas de la sàvia gent d’aquest bloc), mentre que dubto molt que un poperu modernu pugui ser mínimament capaç d’entendre la música de qualsevol grup que toqui amb Explorers i Mesa Dual Rectifiers (ignorants).

Però això no acaba aquí. A can Rockdelux no només passen totalment de qualsevol disc mitjanament dur, sinó que tenen els santíssims collons de tirar-te a la cara el Moniliths & Dimensions de Sunn O))) per allà la posició seixanta i pico. D’aquesta manera sembla que ja han posat la frikada de torn i tothom queda content. Si no fos perquè és la única revista de música que val mínimament la pena en aquest país no me la tornaria a comprar mai més.

Doncs a tomar pel cul. Si aquí tot déu s’atreveix a fer la llista que li surti dels ous, jo no seré menys: la llista dels 10 discs que no sortiran mai en cap llista però que haurien de tenir com a mínim un reportatge de sis pàgines a tots els suplements culturals dels diaris del món (pròximament, o potser immediatament, depèn).

Mr. Pink