23 de juny 2009

Jeffrey Jacob Abrams (i Lost)

Arran de l’article passat, en el qual s’obre el tema dels best-sellers i dels productes artístics per a les masses, m’ha entrat el cuc de parlar de la sèrie de culte per excel·lència dels temps que corren.

Ja fa molts dies que tinc ganes de parlar de Lost, sobretot a causa de la relació amor-odi que hi mantinc. El cas és que, al veure’m impossibilitat per trobar les paraules exactes per poder definir tal relació i per ser totalment incapaç de destacar una sola virtut de la sèrie que fes justícia a l’èxit que te i a la seva enorme capacitat per fer-me convertir en un Lostaholic (adjectiu que em permeto emprar amb el permís del sr. filmaholic), vaig decidir començar una petita odissea a la recerca d’una opinió amb la qual m’hi podés sentir mínimament identificat.

Però ah! La sorpresa va ser majúscula quan vaig veure que a la majoria de webs sobre cine que freqüento, a l’apartat dedicat a Lost hi havia una enorme quantitat de crítiques positives i només positives (que no constructives) provinents més que de seguidors de la sèrie, de fans esbojarrats. I el problema d’aquestes crítiques no era que fossin excessivament positives i subjectives, si no que no n’hi havia cap que tingués la capacitat de resoldre els meus dubtes, la qual cosa em va portar a pensar que les persones que les havien escrit no només havien caigut dins el parany de J.J.Abrams –com un servidor-, sinó que ni tant sols se n’havien adonat. Suposo que si tals persones, a part de quedar embadalides davant aquest producte, intentessin esbrinar quina és la causa de l’efecte que produeix estarien en el mateix estat que el meu.

I quan ja havia perdut tota esperança, finalment vaig topar amb un número de la revista Dirigido por... en el qual el redactor Alejandro G.Calvo, en un reportatge sobre la recent Star Trek i sobre tot l’imperi del nou “rei Mides” de Hollywood, no només mencionava la sèrie en qüestió si no que, a més a més, parlava de mi!!!

"Ignoro si existe alguna persona en el planeta que jamás haya visto un capítulo de Perdidos puesto que hasta sus más fulgurantes detractores siguen viendo la serie con una fidelidad calvinista. Lo más divertido de todo el asunto es que, como no podía ser de otra forma, la serie se sostiene sobre el delirio argumental más obsceno, un entramado donde los giros narrativos (y dramáticos) sobrevienen con una facilidad pasmosa hasta el punto de que ya a nadie parezca importarle la realidad de lo contado, sino la esperanza de que a cada trampa argumental le suceda una mayor o más retorcida. En otras palabras: Perdidos es el ejemplo perfecto de serie destinada a captar fans a lo bruto, una red gigantesca en la que el espectador se siente felizmente atrapado, perdiéndose en la infinidad de detalles semi ocultos que pululan en cada capítulo, logrando alimentar la ansiedad propia de los tiempos que vivimos con el artificio más imaginativo, toda una apoteosis del retruécano, un vicio más difícil de dejar que todos aquellos que nos consumían hasta la fecha.

Resumiendo: Abrams es el rey del marketing de la sociedad occidental. Le bastaron diez minutos de campaña viral para que su producción Monstruoso se convirtiera en uno de los títulos más esperados del año 2008 [...] Por eso no hay que tomarse en serio sus palabras, de la misma forma que no hay que sufrir frente a cada avatar acaecido en cualquier de sus creaciones para televisión; Abrams siempre está vendiendo algo y el público está dispuesto a comprarlo a cualquier precio."

Així doncs, sembla ser que el senyor J.J.Abrams ha trobat la paradoxa màgica per fer el producte televisiu definitiu ja que, encara que vegis que és de poca qualitat, encara que no t’agradi, encara que no t’interessi o que fins i tot la trobis immoral, si comences a mirar Lost, l’acabaràs.

Mr.Pink

2 comentaris:

  1. Crec que comparteixo força el teu sentiment cap a Lost (no puc opinar sobre cap altre producció del Sr. J. J. Abrams). És tan veritat que els girs argumentals de la sèrie ja no s'aguanten per enlloc com que no pots deixar de veure'n tots i cadascun dels capítols.
    A mi aquesta última temporada m'ha cansat més que no pas entusiasmat i això fa que la sisena se'm presenti amb força mandra. A més, l'expectativa per tancar-la és tan gran que decepcionarà més que el concert d'U2 (d'això potser en parlaré un altre dia).
    Un dels punts més flacs que no s'ha corregit al llarg de les temporades (més aviat s'ha accentuat) és el de les preses de decisions individuals sempre ultra taxatives i el 95% d'elles totalment injustificables a nivell de raó, només a nivell de guió. Personatges que ara són d'un bàndol i al cap de deu minuts canvien perquè se suposa que han sigut manipulats emocionalment i coses d'aquestes que veus que el guionista se les fa venir bé...
    I res, és cert que ja fa una mica de pudor tot plegat, però segur que em miraré l'última temporada sencera per viure la decepció més gran a nivell planetari mai vista.


    Sir Panther

    ResponElimina
  2. Per cert, algú sap quan comença la sisena? xDDDDDDD

    Mr. Pink

    ResponElimina