Primavera Sound 2009

Fa dos anys vaig anar per primer cop al Primavera Sound i em va impressionar tant que quan vaig decidir que no aniria més a festivals de música li vaig posar l’asterisc d’excepció (a aquest i al St. Feliu Fest). Tot i això aquest any ha passat alguna cosa que m’ha fet plantejar si val la pena o no que hi torni. Però anem per parts, tal i com va dir Jack l’escorxador.

Els grups

Les expectatives eren moltes, amb un cartell més que digne i el llistó, alt, massa potser. Jo no havia escoltat a molts dels grups que hi havien de tocar, però crec que si aquest festival té un encant és que saben escollir suficientment bé com perquè puguis esperar sorpreses al llarg dels tres dies sense necessitat de saber ben bé què vas a veure. Però aquest any no n’hi va haver, si més no per a mi. Tot va ser normal, i jo volia quedar bocabadat. Que ningú em malinterpreti, perquè hi va haver grups molt dignes, però no van passar de ser això.

La gran sorpresa van ser Zu, que van tocar el dimecres a l’Apolo i van oferir un concert molt potent, tot i ser tres components: bateria, baix i saxo. I encara que sembli mentida feien un math-metal que em va recordar a Meshuggah substituint les guitarres pel vent, molt distorsionat, això sí. Ho vaig trobar impressionant.

La decepció, Jesu, a qui tenia moltes ganes de veure perquè pensava que seria un concert d’aquells que et marquen i en canvi van fer un espectacle fred i més aviat avorrit. No sé si en tots els concerts són només dos, però això de què un Mac faci de bateria i de segon baix a mi no em fa gens de gràcia. Farien molt ben fet d’incorporar més músics a tots els directes ja que tampoc fan res que no es pugui tocar amb instruments i ells dos sols tampoc són la festa.

Dels que vaig veure em van agradar força puc destacar Spectrum, Art Brut, Fucked Up, Shellac, Crystal Antlers, Ezra Furman & The Harpoons i Black Lips.

Fucked Up van fer un merder molt considerable perquè tenen bons temes i un cantant que va interpretar la meitat del repertori des de baix i va acabar amb pilotes, però que s’emporta massa protagonisme, tant, que en un moment donat hi havia tres o quatre fotògrafs a sobre l’escenari fent-li fotos a ell que era amb el públic i que alhora tapaven a tots els altres components. Molt poc professional.

Shellac va estar molt bé, encara que ja fos el tercer any seguit que tocaven, i van oferir una gran dosi de Post-Hardcore potent. Em va encantar el final en què van deixar al bateria tocant sol mentre els altres dos li anaven desmuntant el kit fins a deixar-lo només amb la caixa.

Per la seva banda Neil Young, Sonic Youth i Bloc Party van fer el què s’esperava d’ells, en Neil Young potser més i tot, que va fer un concert molt potent i en el qual va acabar destrossant la guitarra com si fos un jovencell (encara que normalment ho trobi més aviat pena, fa força gràcia veure un home de 63 anys fent el punk).

I no vaig aconseguir suportar Sunn O))), The Vaselines, Liars, Phoenix i Deerhunter. El rap ni vaig provar d’anar-lo a veure.

Els que em van fer més riure van ser The Jesus Lizard, uns grungies veteranos amb un cantant que ha perdut el senderi (i la veu si l’havia tingut alguna vegada) i es dedica a tirar-se de l’escenari, però amb una base musical molt bona que em va recordar a Hoover. I també Jay Reatard, uns punkies que sembla que vinguin directament dels anys ’70 amb permanent inclosa i tot.

El públic

Normalment no sóc partidari de fer servir el públic d’un lloc per fer una valoració, però en aquest cas l’ambient en general em va deprimir una mica bàsicament perquè semblava que el què menys importés fossin els grups. El punt d’esplendor va ser quan a mig concert de Neil Young vaig veure un tio fent uns mots encreuats. Jo entenc que en aquell moment era l’únic que tocava i que pugui no agradar-te, però jo penso que un concert és un concert, i si ja hi ets, val la pena mirar-lo encara que toqui la puta Shakira. Al final semblava que tothom estigués esperant que s’acabessin els concerts d’una vegada per poder anar a ballar (o el que sigui que es fa) la música electrònica.

L'organització

En principi és correcte: no hi ha cues per entrar en cap moment, els serveis bàsics coberts, els lavabos típics de festival nacional, una bona zona per a menjar, els preus normals (birra de mig litre 4€, cubata 6€)... però hi va haver un detall imperdonable: el dissabte a les 4:00 ja no quedava cervesa, cosa que segurament els va saber més greu a ells que a mi, però que crec que és senyal de molt poca previsió.

Des del meu punt de vista el pitjor de tot és que a partir de les 3:00 com a molt tard ja no quedin instruments a sobre l’escenari i el Fòrum es converteixi en un collons de discoteca de música electrònica. Suposo que els grups no volen tocar a altes hores de la matinada, i ho entenc, però s’hauria de poder trobar una alternativa. No sé quina relació hi ha entre la gent a qui li agraden els concerts i la gent a qui li agraden els Dj’s, encara que tothom acabi perdent la mandíbula fins que surt el sol. En el fons crec que és problema meu, però em toca molt els pebrots que no hi hagi res interessant durant les quatre hores diàries de matinada.

En general no m’ha arribat a saber greu haver-hi assistit perquè sempre és interessant, però el sentiment és igual per a tot: indiferència. Ja veurem l’any que ve.

Thompson