Per estrenar-me al blog, em sinceraré amb mi mateix i amb tots vosaltres. Tothom té un passat, tots hem sigut adolescents i hem seguit grups que ara ens poden avergonyir sobremanera.
Hamlet és un d’aquest grups (si tinc valor en confessaré d’altres més endavant). Vaig descobrir la seva proposta metalera amb l’àlbum ‘Insomnio’ i va marcar-me molt, recordo haver-me après les lletres de tots els temes i haver indagat en la història del grup per saber d’on venien i què se’n podia esperar.
‘Insomnio’ no deixa de ser un d’aquells discos que és un recull de cançons. Poc nexe comú entre elles i com sempre en tota la carrera de Hamlet més aviat poca complexitat a nivell compositiu, però cal valorar el gran exercici que va fer el bateria per dominar el bombo, un exercici que ell mateix va reconèixer en alguna entrevista. El domini no és sublim, només és extraordinari si es compara amb els lamentables ritmes que marca en l’anterior ‘Revolución 12.111’. En aquests dos LPs i l’anterior ‘Sanatorio de muñecos’ Hamlet es dedica a tocar temes socials més o menys de moda i mostrar una posició compromesa (la típica d’adolescent que no enganya a ningú) i al mateix temps es va coordinant i evolucionant buscant un so més concret i personal. Van tenir l’encert de composar algun himne: J.F., Dementes cobardes, Antes y después…(Faig un parèntesi per citar el primer LP ‘Peligroso’. Un àlbum que ells sempre han volgut amagar i que un cop hom té la desgràcia de comprar-lo n’entén el motiu: una espècie de HardRock lamentable “Sólo tú me ves peligroso!”).
El 2000 van aconseguir l’àlbum clau. Amb ‘El inferno’ Hamlet van aconseguir fer una música sincera, més lenta i amb passatges introspectius més o menys interessants. Van elevar la complexitat d’alguna de les seves composicions i van arribar a unes dosis d’intensitat que en el seu dia a mi em van entusiasmar molt. Es podia observar un intent de comoposició holístic (visió d’àlbum sencer i no un recull de temes) i vaig agrair el missatge de modèstia que desprenia, però suposo que a la resta de fans tot aquest conjunt no va entusiasmar, sinó no m’explico el perquè dels següents prescindibles 4 discos.
2002, àlbum homònim. Hamlet, com qui creu que ha arribat al summum i pot crear el seu ‘Black Album, posa al mercat un disc sobrat que no diu res de nou. No aporta res de nou i com els posterior ‘Syberia’ i ‘Pura vida’ són un intent d’explotar més i més una idea esgotada. És veritat que finalment han aconseguit crear el seu so, però no feia falta fer-ne 4 discos, amb un parell de cançons hagués quedat clar i definit. Tampoc feia falta, amb l’edat que tenen i els seus 30 anys i escaig de carrera que porten, seguir manetnint un discurs tan prepotent. Si realment estiguessin orgullosos del què han aconseguit crec que podrien deixar de parlar-ne a cada cançó, perquè em transmeten la mateixa sensació de qui es repeteix constantment una mentida per convèncer-se.Només dos últims apunts. Un és que admeto que no he escoltat l’últim ‘La puta y el diablo’, però amb els dos temes que tenen penjats al myspace no em donen cap mena d’esperança (algun dia entendrà el Sr. Molly que havent-se quedat sense veu ara sembla un principiant?). I l’altre és que el myspace és un reflex del paràgraf anterior, mireu les cançons que hi ha per escoltar i comproveu-ho (encara sort que estan de promoció del nou disc, que sinó les dues primeres tampoc hi serien).
Sir Panther
Benvingut sir pampera
ResponEliminaPrecisament ahir estava fent un remembering de grups que havia escoltat abans (Soilwork, Hammerfall, Nightwish i un gran etc de grups de merda de can Nuclear Blast). Retrobar-te amb aquestes obres és la prova més evident que un és capaç d'evolucionar al llarg de la seva vida. El que no acabo d'entendre és perquè si jo puc, els autors d'aquests discs no ho fan. Bé, suposo que si que ho entenc, cadascú es busca el públic que vol, al cap i a la fi l'únic que acaba important són els calers.
El que si que em sap greu és que la majoria de grups amb renom de l'Estat siguin com Hamlet. D'acord que a suècia tenen Soilwork, In flames, Sonic Syndicate i aquesta gent, però també tenen Entombed, Opeth, At the gates i un llarg i magnífic etc.
Sort en tenim dels Mojinos.
Mr.Pink
Passo de fer cap comentari sobre els Mojinos...
ResponEliminaPerò m'agrada la teva reflexió sobre l'evolució personal. La veritat és que és interessant adonar-se que hi ha àlbums que fa més de 10 anys que tinc i que en fa tot just 4 o 5 que els puc valorar, que dins meu hi ha hagut un creixement que m'ha permès escoltar-ne la música des d'un punt de vista nou i adonar-me que el què tenia a les mans era una obra mestra que necessitava una base prèvia.
I és ben cert que costa d'entendre com és que els grups prenen evolucions estilístiques tan diverses i de vegades errònies. Suposo que passar-te 20 anys de la teva vida tocant el mateix ha de cansar i experimentar cap a nous estils sempre és un risc, hi ha qui l'encerta i hi ha qui falla...
M'agrada que citis als Soilwork perquè quan vaig descobrir les seves dues primeres obres (l'EP i el primer disc) em vaig quedar gratament sorprès de la tralla i l'originalitat que mostraven als inicis al mateix temps que vaig quedar definitivament decepcionat amb el nou material. Un bon punt de partida pot ser una gran senyal, però també és un gran repte assumir-lo i superar-lo.
Pel què fa als noms més sonats de l'escena estatal, només em serveixen com a argument per voler aconseguir la nacionalitat Sueca. Amb els punts de partida fluixos que mostren és terrible veure fins on arriben només per haver sabut trobar l'endoll adequat.
Sir Panther