Weeds, una sèrie de personatges

La Nancy Botwin és una dona que està acostumada a viure amb cert luxe gràcies a la feina del seu marit. Un dia aquest mor per culpa d’una malaltia i ella, per mantenir la seva família, comença a traficar amb marihuana. Així comença Weeds, una sèrie de Showtime que fa uns mesos va acabar la quarta temporada. Però tranquils, que aquesta sèrie molt recomanable (si no ho fos no diria tranquils) continua d’aquí a trenta dies.

El primer capítol arrenca quan la Nancy, una dona valenta, llesta i atractiva (crec que qualsevol home que hagi seguit les seves aventures s’hi casaria) ja està en procés de traficar tot i el seu context gens favorable: viu en un barri anomenat Agrestic, típic exemple d’urbanització benestant on no hi ha intimitat. Té un fill d’uns nou anys i un altre en plena adolescència. També te una amiga propera, que en el fons és més veïna que amiga, la Celia Hodes, que és la típica persona que intenta ser un exemple a seguir i que crea associacions per implantar el bé a la comunitat (una d’anti-drogues, per exemple), però que no es pot veure ni amb les seves filles, ni amb el seu marit i la vida de la qual és una merda. El seu cunyat, que no ha treballat mai, i que es presenta de sobte amb l’excusa d’ajudar-la a superar la mor del seu germà (marit mort de la Nancy) però que només ho fa perquè no té on viure; el seu comptable i funcionari corrupte; l’advocat que descobreix com ser feliç quan es separa de la Celia; el camell afro-americà bo; el dolent; la iaia negra que ven herba i tot un entramat de personatges amb caràcters d’allò més pintoresc.

I és que és en la vida de tots els personatges on hi ha la gràcia de Weeds. Són els que creen la història i és molt interessant veure com al llarg de les temporades evolucionen i com aconsegueixen sortir de tots els merders on es fiquen (encara que alguns acabin morts). La Nancy, per exemple, comença sent una aprenent de traficant, una mica poruga davant certes situacions més aviat il·legals, però acaba convertida en una persona que sap conservar la sang freda tot i tenir negres i armenis armats amb pistoles i metralletes apuntant-li la cara.

Hom podria cometre l’equivocació de pensar que Weeds és una simple comèdia, sense més, però va molt més enllà. Primera perquè crea situacions divertides gràcies a l’ús dels caràcters dels personatges, i no només amb els típics gags sobre drogues (dels que n’hi ha molt pocs). Segona perquè hi ha trossos molt dramàtics que contrasten amb l’humor general, però que no s’arriben a potenciar mai perquè semblin part d’un melodrama. D’aquí es desprèn una mena de filosofia de dir: “Passi el què passi ens en sortirem amb bon humor”. I tercera perquè és una imatge de tot allò més hipòcrita i fals de les comunitats de l’Amèrica del Nord i de totes les societats occidentals en general, sense ser pamfletari ni alliçonador.

Gràcies a tot això ara mateix jo podria spoilejar tots els moments interessants (no ho faré) i podríeu mirar-la igualment, perquè no depèn de moments concrets, sinó de tot en general.

Una sèrie molt ràpida de mirar (els capítols duren vint minuts) i amb un alt grau d’entreteniment. No espereu un tractat de filosofia ni temes que us hagin de canviar la vida, però és divertida sense caure en l’humor barat. Ara mateix és de les millors sèries que es poden veure. Ja sabeu, teniu un mes per posar-vos al dia i començar a seguir la cinquena temporada.

Thompson