De primeres i segones impressions

Em plau poder inaugurar la secció de crítica de cds (la de llibres ja ho ha fet el meu company, que llegeix bastant més que jo), ja que precisament aquesta secció – i concretament la crítica d’aquest disc – és la que em va motivar a obrir i col·laborar en aquest bloc.

He de dir que aquesta crítica la vaig començar a escriure just quan el cd acabava de sortir a la venta (ja fa uns quants mesos), per publicar-la en un fòrum d’aquests que hi sol haver per internet. El temps que ha transcorregut des d’aleshores -tenint en compte tots els canvis de punts de vista, reconciliacions amb un mateix i amb els altres i re-reflexions que comporta el pas del temps- només ha servit per reafirmar-me que les primeres impressions que es tenen sobre les coses són les que realment valen. Hi ha coses tant evidents que per molt temps que passi i per moltes voltes que s’hi doni, sempre acaben sent el que en un principi semblaven ser.

I es que a hores d’ara fins hi tot m’avergonyeix haver pogut dubtar d’algunes coses que realment són evidències absolutes: que “Metallica és un grup que va morir al 1996” és una d’elles.

Em deceben la majoria de crítiques d’aquest disc – i en general de qualsevol disc equiparable a aquest - que llegeixo en els portals d’internet, webzines i revistes especialitzades; totes tenen un nivell tant alt de subjectivitat que transforma tota la crítica en una mera opinió sense fonament. Em cago en se puta mare, ¿per què sempre les crítiques dels discs de Metallica les han d’escriure fotuts llepaculs fans del grup?

Totes les comparacions i crítiques que es fan al disc parteixen única i exclusivament en base al que ha fet Metallica. Per molt que sigui l’últim disc dels “déus del metall”, això no els salva d’una comparació amb altres discs d’altres grups que veuen la llum avui en dia.
Que si “dins la trajectòria de Metallica això significa un retorn als orígens”, “Metallica s’actualitzen a cada disc que treuen”, i tot un seguit d’afirmacions únicament descriptives que la gent no para d’utilitzar quan parla de Metallica i el seu Death Magnetic.

Tampoc demano tant. Només que la gent intenti ser una mica més crítica, tant amb el disc com amb ella mateixa. Només ens cal agafar el disc i comparar-lo amb qualsevol novetat de l’estil (el dels Bonded by blood o els Toxic holocaust, per mencionar alguns grups similars que fan el mateix que Metallica intenta fer: reviure temps passats) i veurem que no esta a la seva altura, ni de tros.

I amb això no vull dir que sigui un disc la hòstia de dolent -únicament una mica mediocre-, sinó que esta sent exageradament sobrevalorat. I de fet no culpo a ningú, ja que la reacció que s’ha tingut davant aquest disc és totalment normal: quan un grup, del qual un n’és fan des de l’origen dels orígens, treu un Load, un Reload i un St Anger -així, un darrere l’altre, sense pietat- a la mica que aconsegueixi gravar un disc que et pugui recordar mínimament a les seves bones èpoques, un s’hi llanci al coll i el proclami obra mestra sense pensar-ho dues vegades.

L’altre gran problema, a part d’aquesta enorme massa de fans-zombie amb un nivell cultural realment preocupant, és el cony de conformisme que té tot déu – volent, o sense voler.

“Que diguin el que vulguin, però a mi m’agrada”. Em cago en el fotut gust. La gent l’utilitza com a argument vàlid per a justificar-ho absolutament tot, sense saber que el gust no és simplement una cosa que es te, sinó quelcom que s’aprèn a tenir.
El tema no només esta en que un disc agradi, sigui escoltable o que vagi bé per posar de música de fons mentre condueixes. Es que hòstia, estem parlant de música, i la música és la més gran de totes les arts, i per molt que tothom digui el contrari, l’art no esta fet només per entretenir. L’art és molt més complex que això; té la capacitat de transmetre i dir moltes coses, i aquest Death Magnetic esta clar que només en pot dir una: “escolta i observa, del que un dia havia arribat a ser Metallica, ara només en queda això”.

Per molt que alguns encara no ho vegin, el temps ha passat factura a Metallica i no, amb aquest disc no han aconseguit que em senti “com quan vaig escoltar el Master of Puppets per primer cop”; l’únic que aquest disc realment pot evocar és, com a molt, nostàlgia.

Mr. Pink