26 de maig 2009

Justine o els infortunis de la virtut



El Marquès de Sade, tot i ser àmpliament reconegut pel seu cognom, és segurament menys llegit del què es pot esperar, probablement per culpa dels temes que tracta a les seves novel·les.


A Justine s’explica la història d’una noia de classe baixa que segueix sempre les pautes de la religió cristiana, sigui quina sigui la situació que se li presenti, i acaba sempre estafada, humiliada i violada de totes les maneres imaginables i per imaginar.


El llibre és el seu camí des que es separa de la seva germana Juliette amb dotze anys fins que la torna a trobar uns anys més tard. En aquest període de temps Justine no deixa mai de creure que Déu l’està posant a prova i que la seva recompensa arribarà. Per culpa d’aquesta creença no dubta en ajudar a persones que després la trairan i la vendran a qualsevol preu. Juliette, per la seva banda, és despietada, no té escrúpols, però en canvi tot li surt bé, acaba casada amb un bon marit i amb una posició molt més digne que la seva germana.


Només amb aquesta explicació es pot suposar el tipus de filosofia que es desprèn del llibre, però fins que no el llegeixes no pots arribar a imaginar com es pot escriure la perversió. A mi em té impressionat com pot ser que una persona del s. XVIII escrivís aquesta novel·la. Perquè el primer cop que violen a Justine, bastant al principi, un pot pensar “Val, això és un escàndol, però ja no pot passar res pitjor” i passa. I així successivament fins al final de la història, que no és curta. De fet hi dues versions: la normal “Els infortunis de la virtut” i l’ampliada “Justine”. Per descomptat recomano la llarga, en la qual hi ha moltes més situacions “interessants”.


No és d’estranyar que la vida del Marquès de Sade succeís alternant estades a la seva mansió i a la presó, lloc on va escriure Justine (i molts altres dels seus llibres) i també on va morir. Perquè apart de tenir la imaginació més perversa de la història s’atrevia a fer aparèixer personatges que representaven l’alta societat i l’església del moment per dur a terme accions que no feien gens de gràcia als qui s’hi sentien identificats. Napoleó va descriure’l com “el llibre més abominable mai engendrat per la més depravada imaginació”.


Per molts anys que passin i per molt que canviï el pensament general i la moral (considero que ara vivim una de les èpoques més lliberals de la història, en el sentit que es permet tot encara que no s’entengui, que és una altra manera de submissió, però això ara no ens ocupa) encara no estem preparats per entendre Sade, ja que va molt més enllà i fa trontollar, no només la moral cristiana, sinó tota la moral que pugui existir, i demostra que totes les persones estem atrapades en uns valors que tenim enfonsats ben al fons des del principi dels nostres dies.


Tot això no tindria sentit sense l’habilitat que demostra a l’hora d’escriure. Una escriptura fluida i amb unes grans descripcions sense arribar a ser densa, excepte en els trossos que li interessen especialment. Només amb les metàfores que utilitza per parlar dels genitals, que pràcticament no es repeteixen, i per parlar del què es pot fer amb aquest òrgans, n’hi ha per treure’s el barret. Atenció a la situació amb uns monjos:


Me hace poner de rodillas, y pegándose a mí en esa postura, sus pérfidas pasiones se ejercitan en un lugar que me impide durante el sacrificio poder quejarme de su irregularidad. Le sigue Jérôme, su templo era el de Raphaël, pero no se introduce en el santuario; satisfecho de ver el atrio, emocionado con los primitivos episodios cuya obscenidad no puede describirse, no lograba la entera satisfacción de sus deseos, sino por los bárbaros medios, retrocedieron a la infancia de la víctima del libertino…


Penso que després del Marquès de Sade no s’ha escrit res tan violent, sexual, pervers i sobretot explícit d’una manera tan magistral. És com si una pel·lícula pornogràfica pogués ser un clàssic del cinema (i no només dins el gènere o en cercles freaks).




Thompson

3 comentaris:

  1. Que bèstia aquest paràgraf.

    Ja que desconec totalment l'obra del Marquès de Sade, no puc opinar amb massa fonament sobre res que hagi escrit. Només volia fer un apunt al que dius sobre que "encara no estem preparats per entendre Sade". Potser és un pel agosarada aquesta afirmació. Entenc que el públic general no estigui moralment capacitat per entendre-ho, però això no vol dir que ningú ho pugui fer. És més, m'atreviria a dir que hi ha forces hereus de la filosofia de Sade, alguns dels quals es troben al món del cine (i al de la literatura segurament també).

    Pel que m'ha semblat entendre del teu article, la filosofia del llibre seria equiparable, al meu parer, a pel·lícules com l'Imperi dels sentits d'en Nagisa Oshima o a tota la filmografia en general de Michael Haneke (i no se perquè, però em fa pensar que la última peli d'en Lars von Trier, Antichrist, va pel mateix camí).

    Mr.Pink

    ResponElimina
  2. Ah si, em deixava la pel·lícula per excel·lència: Salò o le centoventi giornate di Sodoma, de Pier Paolo Pasolini.

    Mr.Pink

    ResponElimina
  3. So imbècil (si, parlo amb tu, Thompson), per una vegada que et faig cas a una crítica d'un llibre vas i no et dignes ni a contestar els comentaris.

    Shame on you fuckin asshole

    Mr. Pink Floyd

    ResponElimina