Ahir vaig ensopegar amb un d’aquests documentals tan interessants que passen pel Canal 33 a altes hores de la nit els dies feiners el tema del qual era el Heavy Metal. De fet és bastant famós i segurament molts seguidors d’aquest estil l’hauran vist. Està estructurat en capítols que repassen una mica els períodes per on ha anat passant aquest estil musical i el d’ahir acabava amb el Glam-Rock. Aquesta branca del Heavy es va popularitzar molt, però va acabar per desaparèixer. S’explica com, en el moment en què s’escoltava més, van començar a sortir grups de sota les pedres i les discogràfiques, al veure-hi negoci, van començar a potenciar que es fessin uns discs molt semblants: tots havien de tenir la seva balada Heavy, per exemple, que era l’encarregada de portar els grups a les llistes d’èxits. Per fortuna per nosaltres, però no tanta per als grups (i no per a tots, si no escolteu el cantant de Twisted Sister), allò, tal com es diu, va acabar caient pel seu propi pes.
I per què faig referència a això? Doncs perquè em recorda exactament al que li va passar al Nu-Metal, i em fa presagiar el mateix per l’anomenat Metal-Core. I tot ve perquè aquesta setmana vaig intentar escoltar l’últim disc d’Unearth, The March, i, tot i no ser un dels màxims exponents del Metal-Core, em va avorrir profundament i vaig poder comprovar com es poden arribar a esgotar les idees dins un estil musical. Recursos que he sentit a grups que ja ni recordo com es diuen, repetició i més repetició fins al punt que no saps ni a quin tema passes, etc. Amb un intent d'amenitzar-ho tot amb una mica de Metal Clàssic (algun tros sembla Power i tot) que no arregla per res el problema base. I com a mínim ells no posen melodia a les tornades, però ni això els salva.
En el fons em sap greu que siguin ells els esmentats, perquè potser són dels únics que encara s’haguessin salvat si no hagués set per tota la onada de grups fent la mateixa música. I aquest és precisament el problema, la quantitat desmesurada: si hi ha vuit grups que fan un estil semblant, al tercer disc de cadascun encara poden fer alguna cosa interessant (molts ni així) perquè en el fons són vint-i-quatre discs. Però, si des del principi ja en són vint-i-quatre, què se suposa que han de fer amb el segon i tercer disc? Aquesta teoria me l’acabo de treure de la màniga i sé que no és una excusa, però crec que és prou lògica.
Tinguem en compte, per exemple, tots els temes d’aquest estil que comencen amb guitarra acústica i després entren amb tralla, tots els passatges en què tots els instruments segueixen un mateix patró rítmic, totes les tornades melòdiques que es repeteixen a final de tema, tots els trossos a tu-pas amb un riff rotllo death melòdic barat, els puntejats pasteleros... i ja tenim un estil mort.
A més suma-li les produccions exactament iguals per a tot els discs amb bateries samplejades o passades per compressor a sac, al igual que la resta d'instruments, donant així un so artificial que acaba per avorrir.
Per sort el Metall va resistint. És com si quan va néixer se l’hagués menyspreat fins que es va fer suficientment popular; després se’l va intentar corrompre amb el Glam comercial, i ho va superar; després el Nu-Metal s’hi va fer amic, però de seguida el va atacar per l’esquena i el va deixar tirat a terra i tot seguit apareix el Metal-Core per ajudar-lo a aixecar però a mig aixecar el torna a deixar anar.
Però resisteix perquè hi ha grups que, tot i haver de tocar tota la vida davant de no més de dues-centes persones, van resistint, i la gent encara els compra discs.
Thompson
Molt interessant aquest anàlisi comparatiu entre el metal-core (etiqueta que engloba tota aquesta new wave de metall americà) i la resta d’estils dins del metall i el rock que han tingut les seves bases no en la música en si mateixa, sinó en la popularitat d’aquesta en un moment determinat, i que, com és totalment lògic, no només han acabat desapareixent, sinó que no han deixat ni la més mínima petjada dins l’evolució i història del rock (potser hi trobo a faltar la menció del Death Metal Melòdic de Göteborg).
ResponEliminaEstic molt d’acord en què és un estil totalment limitat. Crec que la causa principal d’aquesta limitació –igualment com passa amb la resta d’estils que has citat- és la poca consciència històrica que sembla tenir la gent que practica aquesta música: em dona la sensació que han oblidat els veritables orígens de la música que fan; no saben ni d’on venen, ni on son, ni cap a on han d’anar.
Mr. Pink
Déu ni do del que es parla en aquestes esferes metàliques.!
ResponEliminajo com un autèntic profà de la música metall, no puc afegir-hi res de bo.
només un simple cop de cap, i creure'm el que d'ell n'expliquen.
sense tenir un resultat clar del que es parla.
perquè des de petit el vaig menysprear per la seva actitud, allò fosc.
sempre havia pensat que la música era com un déu, i la llum va relacinada amb ella. Perquè era com la salvació de tot el dubte del món modern. No vull dir que no hi hagi solucíó per ningú, el contrari, vull ser profètic en aquest sentit. vull que existeixi un remei, encara que sigui un té abans d'anar a dormir, o pixar a la cara d'un benvolgut enemic.
potser allò fosc ja m'acompanya per això no en vull més. i pido perdoón.
paraules aburrides les té tothom.
aquí en son un grapat.
siguin benvingudes pels nois d'aquest blog,
un salut.
fill de can suquet!
Primer de tot, gràcies pel teu comentari! Em sembla que ets la primera persona aliena al bloc a dedicar-nos algunes frases.
ResponEliminaVoldria aclarir un malentès que hi sembla haver en les teves paraules (i de fet, suposo que en les de qualsevol persona poc acostumada a escoltar metall). L'error d'atribuir per defecte un caràcter obscur, depressiu o fins hi tot d'ocultisme a la música d'aquest tipus seria equivalent a pensar que les pel•lícules de George A. Romero (i em refereixo a les clàssiques) només són de terror o que Francis Ford Coppola només ha filmat el Padrino.
Mr.Pink
d'acord.
ResponEliminaagafo les teves paraules per bones.
ja vaig dir que parlava des del sectó profà de l'idea.
i si em pots tornar a aclarir alguna cosa, qui és George A. Romero?
fins on pot arribar el meu desconeixement.
em disculpo.
fill de can suquet!!
A vegades em sembla que em passo de friki xD
ResponEliminaGeorge A. Romero és el director de les cèlebres Night of the living dead, Dawn of the dead i totes les altres pelis "...of the dead" de la història (bé, totes no però gairebé).
Et recomano sobretot la Dawn of the dead!
Mr.Pink
PD: em sembla que el tema principal de discussió de l'article s'ha desviat una mica...què hi farem. Si es per parlar de'n Romero ja m'està bé xD