Van sortir a l’escenari, tots rossos, amb pinta de guiris, i sense dir res van començar a interpretar Somewhere along the highway, possiblement el tema més tranquil de la seva discografia. Tres guitarres i un baixista al capdavant i a la línia de darrera el bateria, el sàmpler i el cantant, que es va limitar a fer segones veus fins al quart tema.
Van fer gairebé totes les cançons de l’Eternal Kingdom i entremig hi van intercalar temes del Somewhere... i del Salvation. Abans que ningú no se n’adonés tenien a tot el públic de l’Apolo 2, un públic molt variat per cert, totalment absorbit. I ells sense dir res i movent-se relativament poc a l’escenari. Acaben i diuen “Thanks”. I marxen.
I tu et quedes amb la sensació d’haver assistit a un dels millors concerts de la teva vida, demostrant que no fan falta parafernàlies per transmetre, sinó uns temes bons i un públic que els entengui. A la sortida ja no els quedaven CDs per vendre.
Van fer gairebé totes les cançons de l’Eternal Kingdom i entremig hi van intercalar temes del Somewhere... i del Salvation. Abans que ningú no se n’adonés tenien a tot el públic de l’Apolo 2, un públic molt variat per cert, totalment absorbit. I ells sense dir res i movent-se relativament poc a l’escenari. Acaben i diuen “Thanks”. I marxen.
I tu et quedes amb la sensació d’haver assistit a un dels millors concerts de la teva vida, demostrant que no fan falta parafernàlies per transmetre, sinó uns temes bons i un públic que els entengui. A la sortida ja no els quedaven CDs per vendre.
Collons, quina crítica més completa tu xD
ResponEliminaMr. Pink
Sense firmar i sense justificar!
ResponEliminaHòstia puta.
Thompson
Hòstia, és que realment és una puta merda crítica eh. No et carda vergonya? Tu creus que Cult of Luna s'ho mereixen, tros de subnormal putu pseudo-modernu dels collons? xD
ResponEliminaMr. Pink