Per ser franc he de començar dient que jo, a aquestes alçades, no aniria mai a un concert de Metallica, d’Slipknot, o de Machine Head, toquessin junts o per separat, i que si alguna cosa em va empènyer a pagar els 70 € d’entrada més els 7 € de distribució (espero que les entrades estiguessin impreses a la pell d’algun animal en perill d’extinció) va ser la combinació de Mastodon, Gojira i Down en aquest mateix ordre.
Quan vam arribar no vam fer cues per entrar i Gojira tocaven el primer tema. El so era dolent, però ja era d’esperar donada la ubicació de l’escenari petit posat just al costat del mar. És difícil poder saber com va anar el concert, més que res perquè va durar vint-i-cinc minuts, i Gojira, un grup de temes més aviat llargs i complexes, crec que es mereixen més estona per a ser valorats justament
Tot seguit vam decidir anar a fer el més complicat de tot el festival: comprar beure. Amb una sola taquilla i cues d’hora i mitja, era difícil aconseguir els tiquets sense perdre’s un concert i no es podia sortir del recinte. Gran fallo per part de la organització, que tenia milers de persones amb ganes de beure i les barres buides, tot i que els preus no eren gens barats: cervesa a 3€ i el litre a 8€...
Així que vam tornar a l’escenari petit a veure l’impressionant concert de Mastodon. El repertori que van escollir va ser molt encertat, combinant temes de tots els discs sense problemes, fita gens fàcil si es tenen en compte les grans diferències que hi ha entre ells. Fins i tot es van atrevir a interpretar Crack the Skye, un tema tan llarg i dens com bo, que va saber mantenir captada l’atenció del públic. El so va jugar en la seva contra, perquè un grup com ells, de brakes infinits i compassos partits, s’ha d’escoltar bé. Tot i això van aconseguir posar el toc de qualitat al festival.
El concert de Lamb of God ens el vam passar fent cua per aconseguir les cerveses.
I just quan ens estàvem refrescant les goles va sortir el millor acompanyament pel suc de cibada: Down. Increïbles. Van sortir, van deixar el llistó a una alçada de vertigen i l’hi van mantenir fins al final. Ni tant sols sé si van fer temes de tots els discs, però hi va haver qualitat i tralla ferrenya de sobres, i es van fer amb el públic des del primer minut. Es nota que en Phil Anselmo hi entén en això dels directes. El so va millorar, deixant apart que tenen uns temes que són totalment enfocats a fer moure els caps.
Ara era el torn d’anar a l’escenari gros on estaven tocant Machine Head, un grup del qual n’estic fart per diverses raons:
- Intenten fer que els últims discs siguin el què eren els primers i en realitat només aconsegueixen crear temes que són un riff rere l’altre sense cap mena de sentit.
- La seva auto-definició com a grup súper trallero provoca que només sàpiguen apujar el volum i els greus fins al punt que cansa escoltar-los en directe.
- Tots els concerts són iguals.
- Per culpa de tot això ja no m’agraden ni els discs vells.
Per acabar-ho d’adobar encara es marquen el numeret de treure la guitarra acústica i interpretar un tema de merda, no perquè sigui lent, sinó perquè és una mariconada mal feta. Algú els hi hauria de dir que per fer un bon tema lent fan falta més coses apart d’uns acords, unes melodies pasteloses i una guitarra acústica. En fi.
Slipknot segurament van fer el millor repertori possible si havien de fer cançons de tots els discs. Ni així colen. Mireu, si realment us agrada la tralla hi ha mil grups que els donen mil voltes. Si us agrada el què sigui que fan quan no fan tralla, esteu malalts. Perquè t’agradi Slipknot has de ser una persona tan convencional i amb una vida tan avorrida que de tant en tant sentis la necessitat de fer veure que ets un radical i cridar “people equal shit” i estar satisfet pensant que ets la persona més alternativa del món.
Plataforma que dona voltes amb la bateria, màscares, crits contra la societat, i tot perquè només amb la música no saben captivar ningú. Teatre, i del dolent.
Al final, la joia de la corona. Metallica també van fer un bon repertori i tot i així em vaig avorrir com una ostra. Ja no em ficaré en si els últims discs són patètics, o que fa com quinze anys o més que no fan res digne, o que en realitat només han fet tres discs mig bons, perquè és massa fàcil. Vull posar en dubte, no, afirmo que no es mereixen ser una llegenda del rock perquè em nego a posar al mateix nivell a algú com en Dylan amb aquests morts de fàstic frustrats. Persones que porten tota la vida fent gires i són incapaços de combinar de diferents maneres les seves cançons per poder oferir diferents tipus de concerts i repertoris, que fan bolos en què posen un tema rere l’altre sense cap criteri; gent amb una deficiència que els impossibilita per aprendre a tocar més bé (sobretot en Lars Ulrich), i que a més a més donen l’excusa de l’edat, amb els seu discurs de “Ei! Ahir em vaig fer mal a l’esquena, però avui les vostres vibracions m’ajuden a superar-ho”. Però si no fas res! A mi també em fan mal els ous i a sobre pago per venir-me a cansar més. Que són grans... però que us sonen noms com Rolling Stones o Neil Young o Iron Maiden?!
Penso que una persona a qui li agradi la música i no els hagi escoltat mai, si els veiés en directe, pensaria que no tenen res. Els temes agressius són dolents, els lents pastelosos i pesats (One és interminable i dolentíssima), les balades són com el residu enganxós que queda dels anys ’80. Al final he arribat a la conclusió que Master of puppets, considerada la seva obra mestre, no és tan bona per si sola, ho és només perquè es compara amb les altres cançons que tenen i dius “Déu ni do”, però és com haurien de ser tots els seus temes.
Però a la gent li agrada igualment perquè ja hi van amb la predisposició imprescindible per gaudir-ne. Persones que de música no hi entenen excessivament, o sí, però que no saben que van a veure un concert de la Cristina Aguilera en clau heavy.
I entenc que costi d’admetre, fins i tot a mi em passaria si portés parxes amb el seu nom a tota meva roba i el seu logo tatuat a la puta cara. Les úniques possibilitats que et queden llavors són odiar-te per sempre més o defensar-los a mort facin el què facin. Jo només espero no tornar-los a veure.
Thompson
Em sembla que no tornaré a criticar més a Metallica dins d'aquest blog fins que no entri a comentar algú que no estigui d'acord amb les nostres afirmacions. Sinó al final acabarem mamant-nos les polles els uns als altres.
ResponEliminaPerò eh, una cosa és criticar els Metallica d'ara i l'altre dir que mai han set tant bons. Que el Death Magnetic sigui una caca d'acord, però no em toquis els ous amb el Master of Puppets (i ni t'atrevissis a mencionar el Kill 'em all xD).
El que si que no acabaré d'entendre mai és com un grup, de suposada actitud absolutament thrash (estil el naixement del qual normalment se'ls atribueix, juntament amb altres bandes) i per tant, actitud punk, pugui incloure balades als seus discs, i a sobre fer-ho al costat de temes com Dyers eve o Fight fire with fire. Bé, de fet suposo que això també és part de l'èxit que han tingut fora de les fronteres metàl·liques. I que consti, que quan parlo d'actitud thrash em refereixo fins a l'època del ...and justice for all (tot i que aquí ja accedissin a gravar el seu 1r clip, empassant-se les seves pròpies paraules).
Amb la resta del concert hi estic prou d'acord. Gojira poca estona, Mastodon espero poder-los veure aviat en un local com déu mana, Lamb of God a Madrid van estar bé (malgrat l'escenari central), Down va ser totalment awesome, Machine Head uns monyes (el primer disc es bo però, passi el que passi), Slipknot van fer un espectacle més digne que Metallica, i Metallica...els hi posaré un 5 pelat, va (per tocar els ous).
En definitiva, bona review del festival sr. Thompson; el millor els comentaris a The Eyes i S.A., això si.
Mr. Pink
moriu tots colla de plastes!
ResponEliminani metallica ni metullica, pesaos, pesaos, pesaos dels collons!
Anònim, identifica't o t'esborro el comentari (i després vinc i et trenco les putes cames).
ResponEliminaMr. Pink
Per fi el blog es comença a posar interessant. Posts anònims = marru!
ResponEliminaA aquestes alçades, i amb l'experiència d'haver assistit a d'altres festivals, podria començar a plantejar-me si tornar a anar mai més a cap esdeveniment similar i sobretot assumir que als festivals no s'hi va a escoltar música. Potser un pot gaudir i sentir-se còmode enmig de tota la gentada d'iguals en un estat semi-ebri, però el què està clar és que ningú no pot apreciar la música. Si vols descobrir el grup no entendràs res de la seva proposta, si coneixes la seva música et decepcionarà el repertori, el so, la gent que t'envolta...
Del festival en qüestió jo només puc apuntar un parell de coses més i matisar-ne alguna altra.
Primer, el Sonishpere no va valer la pena. El còmput global de tota la pasta invertida (entrada+trasllat+beure+àpats) en relació al show que vam veure no compensa. És veritat que Down, Mastodon i Gojira van ser la tralla (de més a menys en aquest mateix ordre), però en total van tocar uns 200 minuts (tirant llarg) dels més de 650 que vam estar pel Fòrum. El so en general era millorable (Gojira i Mastodon van tenir un so lamentable) i els preus no eren cap ganga.
Pel què fa a la crítica del Sr. Thompson, comparteixo bona part de la mania que mostres per Slipknot, però he de dir que el concert que van oferir a mi em va convèncer. Van tocar un grapat de temes del primer i segon disc i això s'agraeix moltíssim. Per mi, el detall a destacar del seu show eren les floretes als bidons del que va haver d'anar-se'n cap a Iowa perquè se li havia mort un familiar, pensava que eren molt més punks (people=shit) i no tant convencionals.
Com que ningú diu res d'S.A. joo que els vaig aguantar força estona he de dir que em van deixar força indiferent. Entre que fa anys que arrosseguen el mateix repertori (Ratas, Los Peces, No quiero participar, Nos vimos...) i que transmeten més aviat poc, el concert va ser una mica fred. Suposo que si m'hagués ficat per allà al mig de la gentada ho hagués viscut diferent, però la veritat és que ja cansen.
Per la resta de grups... Hmpf! El Sr. Thompson té raó...
Sir Panther
Home, és que si has de fer una valoració d'un concert assistint com a torrat perdut fotent-te hòsties per allà al mig, resultarà que sempre assistiràs a concerts de puta mare (sospito que tota la gent que disfruta amb Metallica ho fa des d'aquesta posició).
ResponEliminaPerò clar, ja que paguem una pastassa gansa per assistir a tals concerts, intentar gaudir-ne tots els seus aspectes és un mínim. Que per fer l'ewok ja tenim l'eclèctic.
I sobre si va valer la pena o no... crec que només l'actuació de Down ja el salva. I haguéssim hagut d'estar més atents a Lamb of God també. Què hi farem, tot no pot ser (cagum els putos tiquets).
Mr. Pink